La renúncia a controlar la constitucionalitat dels tractats internacionals, per Eduard Roig

El 3 d’abril del present any 71 diputats van presentar a la Taula del Congrés una proposta de requeriment al TC de dictamen sobre la constitucionalitat de l’Acord Econòmic i Comercial Global entre Canadà, d’una banda, i la Unió Europea i els seus Estats membres, per una altra, fet a Brussel·les el 30 d’octubre de 2016 (Acord ZETA). El 18 de maig el Ple del Congrés va rebutjar la proposta, per 86 vots a favor i 258 en contra, al mateix debat en què es va aprovar la ratificació de l’Acord per part del Congrés, en una acumulació de debats que en si mateixa resulta molt discutible.

La iniciativa plantejava dubtes essencialment respecte dels efectes del ZETA per a l’accés a la tutela judicial efectiva i sobre l’aplicabilitat del procediment de ratificació de l’article 93 CE. Tots dos són aspectes d’interès i que no han estat abordats pel Tribunal Constitucional fins avui. No obstant això, la pròpia presentació i tramitació de la proposta de requeriment posa sobre la taula una qüestió diferent i de més ampli abast: els requisits per al control de constitucionalitat dels tractats internacionals.

La consulta de la base de dades del Congrés permet comprovar que es tracta de la primera vegada en la nostra història que es planteja al Congrés una sol·licitud de dictamen del Tribunal Constitucional sobre tractats internacionals. Des de 1979 fins avui només en dues ocasions s’ha iniciat aquest procediment: en 1992 i en 2004, en tots dos casos a iniciativa del Govern, sobre aspectes poc polèmics i en un context de general suport a la ratificació dels tractats afectats. El caràcter excepcional resultant no és, per descomptat, conseqüència de l’escassetat de tractats internacionals; ni tampoc del caràcter pacífic sobre la seva constitucionalitat. Es tracta de la conseqüència natural d’un procediment que tan sols pot adoptar-se amb el vot favorable de la majoria de la Càmera (així ho disposa l’art. 157 del Reglament del Congrés); la mateixa majoria que, tot seguit, va a autoritzar la ratificació del tractat. Podem imaginar quants recursos d’inconstitucionalitat s’haurien presentat si fos necessària la majoria de la Càmera per a això.

El control de constitucionalitat s’exerceix normalment a iniciativa de la minoria i manca de sentit requerir la majoria a aquests efectes. La sol·licitud d’intervenció del Tribunal Constitucional no impedeix l’adopció final de la decisió política de la majoria (en el marc constitucional), ni la retarda en termes insostenibles en el marc de les relacions internacionals (el Tribunal adopta la seva declaració en el termini de tres mesos, que podria reduir-se si fos necessari). El dret, i especialment el dret parlamentari i la regulació de l’accés als tribunals, és essencialment una garantia de la minoria enfront de la decisió final de la majoria. Per aquesta raó s’ha reclamat repetidament una major obertura de les possibilitats de control (polític) de les Càmeres a les iniciatives de les minories (raonablement qualificades; i ha de recordar-se que 71 diputats equivalen a més del 20 % de la Càmera), sense perjudici de la decisió final majoritària.

Idèntic raonament hauria d’impulsar l’obertura del control (judicial) de constitucionalitat a les mateixes minories que poden presentar el recurs d’inconstitucionalitat contra lleis (50 diputats). La creixent importància i valor dels tractats internacionals (que són aplicables directament i permeten als tribunals ordinaris inaplicar normes internes contràries als mateixos, com creixentment succeeix) i el desplaçament de les grans decisions polítiques als fòrums de negociació entre estats són raons fonamentals en aquest sentit. Els tractats internacionals han deixat de ser una norma específica per a relacions particulars amb algun estat concret, sotmesa normalment a la necessitat de desenvolupament intern i destinada a la regulació d’aspectes tècnics. Si aquesta podia ser la situació en 1982 (any d’aprovació del Reglament del Congrés), avui la realitat és una altra i cada vegada més ens trobem davant tractats d’aplicació pràcticament general, amb normes directament aplicables sobre aspectes fonamentals de la societat i amb creixents cessions de capacitat de decisió en favor d’òrgans intergovernamentals o supranacionals.

D’altra banda, ha de recordar-se que existeix la possibilitat que 50 diputats o senadors presentin un recurs d’inconstitucionalitat contra el tractat una vegada publicat, la qual cosa situa al Tribunal en una posició molt més difícil i condicionada, i també a Espanya en cas de declaració d’inconstitucionalitat, que és precisament el que va voler evitar-se amb la possibilitat del dictamen previ enfront de tractats.

Altres països han assumit ja aquestes línies, a través de diverses vies processals (el control de constitucionalitat del Consell Constitucional francès a iniciativa d’una minoria de diputats o senadors o els recursos d’empara contra tractats davant el Tribunal Constitucional alemany, en tots dos casos plantejats ja sobre el ZETA, per exemple).

L’actual regulació de l’article 157 del Reglament del Congrés equival en la pràctica a renunciar al control de constitucionalitat dels tractats internacionals. Tal renuncia no només danya els drets constitucionals dels qui puguin veure’s afectats per tals decisions, sinó que és un element més en la creixent distància dels ciutadans respecte de la Constitució i el seu sistema de garanties. La seva reforma hauria de sumar-se a les propostes pendents des de fa ja massa temps sobre el reforç de les possibilitats de les minories en matèria de comissions de recerca o demandes de compareixença dels membres del Govern.