La necessitat de reforçar la universalitat del dret a l’assistència sanitària a Espanya en temps de COVID-19, per Juan Ruiz Ramos

Introducció

La present crisi del COVID-19 ha generat cert qüestionament sobre l’accés de les persones immigrants en situació irregular a l’atenció mèdica i als sistemes de salut durant l’Estat d’Alarma. Cal tenir en compte que els baixos ingressos d’aquest col·lectiu dificultarien greument –quan no directament els impediría- sufragar els alts costos d’un tractament contra els símptomes del COVID-19. Això planteja dues qüestions principals: Tenen els immigrants irregulars dret a l’assistència sanitària pública gratuïta? I en cas d’accedir a un hospital, existeix el risc de detecció per part de les autoritats migratòries? Aquestes són les preguntes que pretén abordar aquesta entrada de blog, analitzant la legislació vigent en la matèria i proposant una esmena normativa que reforci la protecció universal del dret a la salut.

El Decret llei sobre l’accés universal al Sistema Nacional de Salut

Al juliol de 2018, el Govern va aprovar el Reial decret llei 7/2018 amb la finalitat de “garantir la universalitat de l’assistència, és a dir, garantir el dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària, en les mateixes condicions, a totes les persones que es trobin en l’Estat Espanyol”. Aquest Decret va millorar substancialment la situació dels immigrants irregulars pel que fa a l’accés a la sanitat, atès que l’anterior Reial decret llei de 2012 només preveia l’accés gratuït al Sistema Nacional de Salut per als immigrants irregulars en circumstàncies molt concretes. Amb això, l’Estat espanyol va canviar de bàndol en el debat polític i jurídic que envolta a la qüestió de la immigració irregular i els drets humans. Va passar d’una posició enfocada a dissuadir l’arribada d’immigrants indocumentats mitjançant la reducció al mínim dels seus drets a una posició segons la qual els drets humans universals actuen com un límit al poder d’exclusió de l’Estat i que per tant advoca per mesures protectores que pal·liin la situació precària dels immigrants irregulars.

En efecte, el Decret llei de 2018 afirma que la protecció del dret a la salut cobra encara major importància en el cas de “col·lectius d’una especial vulnerabilitat, amenaçats per l’exclusió social, com és el cas de la població estrangera no registrada ni autoritzada a residir a Espanya” (par. 1). Aquest vincle entre l’exclusió social dels migrants indocumentats i el risc per a la seva salut també ha estat objecte de preocupació en la comunitat mèdica. Per exemple, un estudi realitzat en Navarresa mostra que els migrants en situació irregular tendeixen a gaudir d’un nivell de salut inferior al dels nacionals a causa de les deficients condicions de vida i de treball, els menors ingressos, la falta d’informació sobre el sistema de salut i les diferències en l’idioma i la cultura.

Llacunes en el Decret i esmenes proposades

A pesar que el Decret llei 7/2018 ha reforçat el dret a la salut d’aquest grup vulnerable, tant la redacció com l’aplicació de la llei mostren diversos problemes, que han estat assenyalats per diferents organitzacions com Amnistia Internacional i Metges Sense Fronteres a través de la xarxa REDER (vegeu aquí l’informe complet).

Pel que fa a la redacció del Decret llei, si bé en el Preàmbul s’afirma que el dret a la salut en el dret internacional dels drets humans no admet cap discriminació basada en l’estatus migratori (paràgraf 3), existeix una discriminació simbòlica en el text al no incloure als immigrants irregulars en l’article relatiu als “titulars del dret a la protecció a la salut i a l’atenció sanitària” (Article 3), sinó en un article separat titulat “protecció de la salut i atenció sanitària a [els immigrants en situació irregular]” (Article 3 ter). Per tant, seria assenyat incloure les disposicions de l’article 3 ter en l’article 3 per a deixar clar que els immigrants en situació irregular són titulars del dret a la salut i a l’atenció sanitària, igual que els nacionals i els immigrants que resideixen legalment a Espanya.

En la fase d’implementació del Decret llei, la REDER ha detectat tres problemes principals. En primer lloc, per a rebre assistència sanitària amb càrrec a fons públics, els immigrants irregulars han de demostrar, entre altres, que no tenen la possibilitat d’exportar el dret de cobertura sanitària des del seu país d’origen o procedència (article 3 ter(2)(b)). No obstant això, molts immigrants en situació irregular procedeixen de països en els quals els sistemes administratius i de salut pública són precaris, i no tenen la possibilitat de reunir els documents necessaris per a demostrar això, o haurien de tornar al seu país d’origen per a obtenir-los. Aquest requisit és especialment problemàtic si es té en compte que, abans de 2018, algunes Comunitats Autònomes com Madrid ja preveien l’accés gratuït a l’atenció sanitària dels immigrants en situació irregular sense imposar-los tals condicions, per la qual cosa el Decret els ha dificultat l’accés a l’atenció sanitària, en contra del seu objectiu. Una possible solució a aquest problema seria afegir un nou paràgraf a l’Article 3 ter(2) que disposés el següent: “La prova del compliment d’aquests requisits no haurà de suposar un obstacle insalvable per a l’exercici del dret a l’atenció sanitària, desplaçant-se la càrrega de la prova a les Administracions Públiques quan la persona estrangera hagi demostrat, per qualsevol mitjà, que resideix en territori espanyol”. Aquesta esmena encaixaria millor amb les recomanacions d’experts mèdics segons els quals s’haurien de reduir les barreres administratives necessàries per a poder accedir a l’assistència sanitària a Espanya.

El segon i tercer problema es refereixen a l’article 3 ter(3). D’una banda, aquest article disposa que les Comunitats Autònomes fixaran el procediment d’expedició de la targeta sanitària que permeti als estrangers indocumentats acreditar el seu dret a l’accés gratuït a l’assistència sanitària. Això ha donat lloc a una situació territorial molt fragmentada, amb 17 sistemes sanitaris autonòmics que estableixen requisits administratius diferents. Si bé centralitzar la competència d’expedició d’aquestes targetes no sembla viable des del punt de vista constitucional, aquest article podria afegir que “l’aplicació equitativa del Reial decret llei s’aconseguirà mitjançant la coordinació de les pràctiques a través del Consell Interregional del Servei Nacional de Salut“.

D’altra banda, el paràgraf 3 de l’article 3 ter exclou com a norma general als estrangers en situació d’estada temporal (és a dir, aquells que estan autoritzats a romandre al país durant 90 dies, així com els estudiants) de l’accés gratuït a l’assistència sanitària. Així, aquest grup d’estrangers hauria de romandre il·legalment al país després de l’expiració de la seva autorització per a poder accedir als serveis de salut amb càrrec a fons públics. Això ha generat confusió, ja que algunes Comunitats estan exigint als immigrants que van entrar al país de manera irregular que demostrin que han residit a Espanya durant més de 90 dies, a pesar que aquesta condició no se’ls aplica a ells. Per tant, la disposició relativa als estrangers amb permís d’estada -que té per objecte evitar el “turisme sanitari- hauria d’incloure’s en un article separat, a fi d’aclarir la distinció entre aquests dos grups d’estrangers.

Un problema addicional resideix en la falta d’una disposició explícita en el Decret llei que prohibeixi l’intercanvi de dades personals entre les autoritats sanitàries i les autoritats migratòries. La Llei orgànica de Protecció de Dades (LOPD) estableix en el seu article 11(2) que les dades de caràcter personal podran ser comunicats a un tercer sense el consentiment de l’interessat, entre altres, quan la cessió estigui autoritzada per llei. El caràcter obert de la LOPD podria ser la raó per la qual els partits polítics que recentment van formar els Governs de les Comunitats de Madrid i Andalusia van acordar que permetrien l’intercanvi de dades entre l’administració autonòmica i la policia a l’efecte de detectar la immigració irregular. Això és motiu de preocupació, ja que, sense “tallafocs” que garanteixin que les autoritats migratòries no puguin accedir a la informació relativa a l’estatus migratori dels pacients, els immigrants indocumentats poden témer accedir als serveis de salut, encara que se’ls reconegui com un dret bàsic. Una manera d’evitar que aquestes propostes es materialitzin seria afegir un nou paràgraf a l’article 3 ter en el qual es disposés que “les autoritats sanitàries no podran compartir amb la policia informació relativa a la situació administrativa dels pacients amb finalitats de control migratori. Només podran fer-ho per a les finalitats establertes en l’article 22 de la Llei orgànica de Protecció de Dades [amenaça a la seguretat pública i repressió d’infraccions penals]”.

Conclusió

Garantir que els immigrants irregulars puguin accedir al sistema sanitari públic sense cap cost i sense por de ser detectats per les autoritats migratòries és de crucial importància per a garantir el seu dret humà a l’assistència sanitària -establert, entre altres, en l’article 35 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE. No obstant això, l’accés universal “sense por” a l’atenció sanitària també compleix una funció pública: redueix els costos dels tractaments mèdics (ja que els immigrants indocumentats no esperaran que els seus problemes de salut empitjorin per a decidir anar al metge) i, la qual cosa és més important en la crisi actual, evita que es continuïn propagant malalties contagioses com el COVID-19. Encara que el Reial decret llei de 2018 ha inclòs a Espanya en el reduït grup d’Estats de la UE que concedeixen assistència sanitària gratuïta als immigrants en situació irregular (juntament amb Bèlgica, França, Països Baixos, Portugal, Itàlia i Regne Unit), els intents en la política espanyola i autonòmica per menyscabar el dret a la salut d’aquest grup vulnerable requereixen una acció legal ferma per a consolidar la universalitat del dret a l’assistència sanitària.

És molt probable que la crisi del coronavirus generi una reflexió sobre la necessitat d’alguns canvis socials i d’una nova mirada sobre la immigració. El dret constitueix un potent instrument d’acció per a organitzar les demandes de major solidaritat i humanitat després de la crisi del coronavirus. La modificació de les lleis que regeixen l’accés a l’assistència sanitària de les persones en situació irregular és una qüestió urgent punt per a evitar que existeixin col·lectius sense accés al sistema sanitari en el present i en el futur pròxim com des d’una posició moral per a no deixar a ningú enrere en temps difícils.

Algunes lectures sobre el tema:

• DELGADO DEL RACÓ, Luis E.: El dret a l’assistència sanitària dels estrangers: limitacions i problemes competencials, Ed. Tirant lo Blanch, València, 2019, 304 pàgines.
• ALONSO GARCÍA, Nieves A. i CANYÍS AIGUALIT, David: Quo vadis del dret a la salut dels immigrants en situació administrativa irregular en l’escenari jurídic espanyol, Revista Espanyola de Dret Migratori i Estrangeria, núm. 51, 2019, págs. 31-56.
• CRÉPEAU, François i ENFASTIDEIXI, Bethany: The Case for ‘Firewall’ Protections for Irregular Migrants: Safeguarding Fonamental Rights, European Journal of Migration and Law, núm. 17, 2015, págs. 157-183.