Entrevista al Dr. Vicenç Aguado, amb motiu de la Proposició de Llei de mesures transitòries i urgents per a fer front i erradicar el sensellarisme

El passat 4 de febrer es va presentar a la Mesa del Parlament la “Proposició de llei de mesures transitòries i urgents per a fer front i erradicar el sensellarisme”, elaborada de forma conjunta entre diverses organitzacions del tercer sector i amb l’impuls del món acadèmic, entre els quals destaca la participació clau del Dr. Vicenç Aguado i Cudolà, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona i membre de l’Observatori de Dret Públic.

En el text, l’habitatge es configura com un espai físic necessari pel ple desenvolupament de la vida personal i familiar, així com a la participació plena de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. Ara bé, malgrat el reconeixement que té l’habitatge com un dret, són moltes les persones que viuen sense un “espai residencial digne” propi.

Actualment, les persones en situació de sensellarisme reben el suport de les organitzacions del tercer sector, que els permeten “no viure al carrer i tenir una certa intimitat i amb possibilitat de deixar les seves pertinences, sense que hagin de patir per robatoris”. Aquestes entitats, amb la seva feina, permeten que “puguin reincorporar-se a la societat i puguin tenir un sostre”, però el que no poden fer és “substituir” el paper de les administracions.

La regulació actual del sensellarisme es troba dispersa, però no existeix cap text normatiu que abordi la el fenomen i doni eines a les administracions, per avançar en la resolució del fenomen. La “gravetat del fenomen, la seva especificitat i els buits legals existents” fan necessària l’aprovació d’un text normatiu integral, que defineixi les tipologies de sensellarisme i estableixi un catàleg de drets i un regim de sancions. I també permetrà “posar llum a la invisibilitat del problema” i tenir dades clares que permetin quantificar el fenomen, sobretot en el cas de les dones, que permetin posar en marxa polítiques específiques de gènere.

Tot i l’ampli consens generat, “més enllà dels colors i posicions polítiques”, que va rebre al ser admesa a tràmit, amb els vots a favor de tots els grups parlamentaris, sembla que la tramitació no serà tant ràpida com es podia imaginar. Així, el passat 18 de maig es va fer el nomenament de la ponència.

Més enllà dels tràmits parlamentaris, el que sembla evident és que aquesta proposició és un clar exemple del paper que pot jugar el món acadèmic, duent a terme una tasca que pot anar més enllà de la recerca i de l’ensenyament. Amb aquesta Proposició, es posen sobre la taula les “diferents sinergies i implicacions”, entre l’acadèmia i el tercer sector, per aconseguir que aquest text acabi arribant a bon port.

Entrevista

Primer de tot, si parlem de la Proposició de llei de mesures transitòries i urgents per a fer front i erradicar el sensellarisme, hauríem de tenir clar que s’entén per sensellarisme i, per tant, qui seria beneficiari de la Llei. Una persona “sense llar” és una persona que viu al carrer? O es parteix d’una definició més ampla?

El sensellarisme és un tema que té una classificació internacional, que són les anomenades categories ETHOS. Hem treballat fent servir aquestes categories i, especialment, aquelles que responen a situacions de més extrema vulnerabilitat, és a dir, aquelles persones que físicament es troben al ras, que són les primeres categories de la classificació ETHOS. El sensellarisme es troba definit en alguns textos, com la Llei de l’habitatge, però encara mancava un instrument potent que el definís amb claredat i que abordés específicament aquesta situació i, per això, s’ha volgut fer aquesta iniciativa, adreçada a fer un pas endavant per donar eines, per tal que es pugui resoldre aquesta situació.

Per què aquesta Llei, segurament molt completa i integral, és necessària?

És necessària per un tema de dispersió de la normativa. Seria el primer text legal que aborda de forma integral el sensellarisme. Fins ara, el que hi ha són documents amb estratègies a nivell europeu, espanyol i de comunitats autònomes, on es fixaven determinats objectius. És una realitat que la UE ha posat de relleu i així es posa de manifest en el preàmbul de la proposició de Llei, que és un fenomen preocupant i a la qual qualsevol persona pot estar-hi exposada, per un seguit de circumstàncies que poden produir-se, i que la poden portar a viure al carrer. Per això és necessària, per establir un text legal que sistematitzi un catàleg de drets per les persones que es troben en aquesta situació: alguns són drets genèrics que gaudeixen totes les persones, però també s’estableix un contingut prestacional, per poder establir determinats drets exigibles davant les administracions. Finalment, també requereix tot un règim d’infraccions i sancions adreçades a protegir aquestes persones de l’aporofòbia, fenomen que ja té el seu tractament des del punt de vista penal, però que, creiem, també és necessari donar una protecció des del punt de vista de sancions administratives, per tal de donar una major protecció a aquestes persones.

Segurament, si es fes un llistat de col·lectius que poden ser víctimes d’exclusió social o de discriminació, sortirien molts exemples. Tots ells, en major o menor mesura, tenen una Llei o un conjunt de normatives que estableixen mecanismes de protecció i integració. Aquesta regulació és pràcticament el reconeixement d’un col·lectiu vulnerable, per posar en marxa un seguit de polítiques per protegir-los i aconseguir la plena autonomia i la plena integració en la societat?

Totes les persones són susceptibles de trobar-se en situació de sensellarisme. Aquest text el que pretén és establir unes mesures transitòries urgents per començar a establir i garantir el dret a l’habitatge i, per tant, avançar cap a l’erradicació del sensellarisme. I ho fa intentant que aquestes persones puguin reincorporar-se a la societat, amb una vida plena i puguin gaudir d’una sèrie de drets que permetin la seva incorporació al mercat de treball i que facilitin un nivell de vida digne. Es teoritza sobre l’”espai residencial digne”, com un espai que permeti gaudir, transitòriament, d’una protecció i no viure al carrer i tenir una certa intimitat i amb possibilitat de deixar les seves pertinences, sense que hagin de patir per robatoris; s’inclou un servei de dutxes, consignes, un títol de transport, doncs poden trobar feina a un lloc diferent al que viuen, etc. A vegades, aquestes qüestions són assumides pel tercer sector, però també cal garantir que les administracions públiques assumeixin aquesta tasca i que les persones puguin gaudir dels seus drets.

Quin ha estat el paper del tercer sector en aquesta Proposició?

Hi ha tota una sèrie d’entitats que han estat les impulsores d’aquest text (Sant Egidi, Arrels, Càritas, Sant Joan de Déu, Assís…). Són entitats que fan una feina extraordinària a què aquestes persones puguin reincorporar-se a la societat i puguin tenir un sostre. I la seva feina és importantíssima. Ara bé, el que no poden fer és substituir les administracions, que són les que tenen aquesta responsabilitat i que el text legal el que fa és remarcar-lo i afirmar-lo. Una altra cosa és que aquestes entitats, com tota la societat, s’impliqui en el fenomen, però l’Administració no se’n pot desentendre, ja que hi ha un seguit de drets de les persones que estan en joc.

Donat el consens que va generar la proposició, que es va registrar amb el suport de tots els partits del Parlament, excepte Vox. El camí fins a l’aprovació, serà fàcil i ràpid? O el text podria patir modificacions importants (tant en quantitat com en qualitat)?

Esperem que el consens serveixi i que hi hagi una tramitació ràpida i que això permeti que aquesta eina, aquesta nova regulació, s’aprovi el més ràpid possible. Les tramitacions parlamentàries depenen més de la voluntat política dels grups parlamentaris, però confiem que el consens que s’ha generat més enllà dels colors i posicions polítiques, serveixi per donar resposta al sensellarisme i que aquesta tingui el major consens, tant polític com social.

Quina valoració personal fa de la iniciativa?

Crec que és un bon exemple de com les universitats poden fer aportacions realment útils a la societat, d’eines que facin un servei públic, que vagi més enllà de la recerca universitària i de l’ensenyament. Textos com aquest fan que siguem una societat més digna de nosaltres mateixos i posa sobre la taula les diferents sinergies i implicacions que hi ha hagut per aconseguir que aquest text acabi arribant a bon port.

De l’entrevista: Enric Barbet

Del material audiovisual i la seva edició: Claudio Rojas