Contra el fatalisme, per Joaquin Tornos

El passat 16 de gener, en un acte organitzat pel diari El País a l’Hotel Villa Magna de Madrid, el Cercle d’Economia de Barcelona va presentar el seu document “Propostes per a millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l’Estat”.

L’acte, que va comptar amb una notable presència de persones del món polític, econòmic i acadèmic, es va obrir amb la presentació del document per part del president del Cercle el Sr. Brugera, qui va recordar que aquest document es va presentar inicialment al juny de 2018 en la reunió anual que celebra el Cercle a Sitges. Ja en aquell moment es va voler presentar dies després el document a Madrid, però la moció de censura i el canvi de govern va obligar a revalorar la presentació.

L’exposició del contingut del document va ser a càrrec d’Antón Costas, president de la fundació del Cercle d’Economia.

El professor Costas va centrar la seva intervenció en dues propostes i quatre consideracions prèvies. La primera consideració prèvia va ser la motivació Per què es va elaborar el document? La raó va ser el tractar de fugir del fatalisme, segons el qual no hi ha alternativa davant la polarització política i la deterioració de la convivència cívica. La segona és reconèixer que a Catalunya existeix un problema polític d’especial complexitat. La tercera és afirmar que el problema català no el representa en exclusiva l’independentisme unilateral, sinó la situació particular d’aquesta Comunitat Autònoma, que és l’única que no té un Estatut d’Autonomia votat per la seva població. Aquesta realitat genera la demanda d’una consulta per a poder defensar l’abast del propi autogovern. La quarta és la necessitat de conjugar millor, i necessàriament de forma conjunta, els principis constitucionals de legalitat i democràcia.

Sobre aquestes bases es van formular dues propostes. La primera. Catalunya necessita un millor autogovern que ha de venir d’un nou Estatut d’Autonomia. El nou Estatut no tindrà com a comesa fixar el marc competencial de Catalunya, ja que la distribució del poder que suposa el repartiment de competències es portarà al text de la Constitució. D’aquesta forma l’Estatut pot convertir-se en una norma exclusivament autonòmica, la norma institucional de la Comunitat Autònoma que actuarà com a Constitució de Catalunya. Aquesta norma se sotmetrà a votació del poble català.

La segona proposta es refereix al text constitucional, ja que es reconeix que el nou Estatut exigirà reformes constitucionals en aspectes com el sistema competencial, un nou model de finançament i el reforçament dels mecanismes de cooperació.

Després de l’exposició, la moderadora de l’acte, la periodista d’El País Montserrat Domínguez va preguntar als contertulians, Lucía Méndez, Máriam Martínez-Bascuñán i Fernando Vallespín com valoraven la proposta set mesos després de la seva presentació a Sitges. És avui viable, va preguntar la moderadora, la qual cosa ens proposa el Cercle. La resposta de Luía Méndez va ser clara. La situació ha empitjorat. La pista d’aterratge que amb grans esforços tracta d’oferir Pedro Sánchez a l’independentisme no s’aprofita. Els pressupostos difícilment s’aprovaran, i creix l’oposició a les propostes de Sánchez des de les altres Comunitats Autònomes, fins i tot dins de les governades pel PSOE, i l’oposició des de la dreta és radical. La crisi catalana s’ha convertit en una crisi d’estat.

El professor Vallespín va replicar a la pregunta amb una altra pregunta. Per al citat professor la veritable qüestió és si existeix la voluntat, o pot arribar a construir-se aquesta voluntat, per a dur a terme un trànsit cap a una reforma constitucional integradora. Si no existeix aquesta voluntat, les construccions que s’ofereixin per a aquesta fi no tenen viabilitat.

En tot cas va defensar la necessitat i conveniència de la reforma constitucional i va assenyalar que per a poder unir forces entorn del document del Cercle seria necessari assumir uns mínims punts comuns de partida: desdramatitzar la reforma, reconèixer que la prioritat política és la reforma de l’ordenament territorial i destacar que aquesta reforma no és només per a Catalunya, és un reforma per al millor funcionament de tot l’Estat.

En tot cas, sense perjudici de reconèixer la complexitat del moment polític, la inexistència d’un “moment constitucional” per a iniciar un procés de reforma i, com va dir el professor Costas, la preocupació i tristesa amb que es viu aquest moment a Catalunya, si va semblar quedar en l’ambient que s’havia de continuar treballant per a oferir vies de consens i fòrums de trobada que permetin fugir del fatalisme. Aquests fòrums han d’oferir a la classe política respostes raonables a la crisi política actual, respostes basades en els principis de legalitat i democràcia, amb la finalitat que aquesta pugui fer ús d’aquestes. A partir d’aquí, que cadascun assumeixi la seva responsabilitat.