El dret a la vida obliga a seguir en vida en qualsevol cas?, per Albert Royes i Qui

La resposta a la pregunta anterior ha de ser, clarament, negativa. Perquè el dret a la disponibilitat de la pròpia vida en determinades circumstàncies –és a dir, el dret a l’eutanàsia o a l’ajuda mèdica al suïcidi en el cas d’una persona malalta- ha de veure’s com la darrera frontera de les llibertats individuals. El dret a una “mort digna”, com alguns l’anomenen, és sobretot el dret a morir en llibertat, el dret de poder escollir el moment i la manera de posar fi a la pròpia vida quan continuar vivint es percebut per la persona malalta com un mal i com una font de patiment, i no com un bé.

Des de l’Observatori de Bioètica i Dret – Càtedra Unesco de Bioètica, de la Universitat de Barcelona, hem defensat continuadament el que pensem que ha de ser un dret dels ciutadans, reflectit com a tal dret en l’àmbit normatiu. Ho vàrem fer de forma pública el 2003 amb la publicació d’un Document¹, reeditat el 2010, i ho hem repetit amb la publicació el 2016 de l’obra col·lectiva que duu justament el títol de Morir en libertad² .

Tanmateix, i malgrat altres aportacions importants al debat, com ara l’Informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi , encarregat i publicat pel Departament de Salut el 2006³, res no semblava moure’s al nostre país en aquest tema, allunyant-nos d’aquesta manera encara més i pel que fa a l’exercici real de drets fonamentals, d’altres països del nostre mateix entorn cultural però molt més respectuosos amb les decisions de les persones en allò que només a elles compet i afecta, és a dir molt més respectuosos amb la llibertat. Les distintes propostes que en diferents moments havien estat presentades en seu parlamentària a fi de propiciar el debat legislatiu, però també i sobretot social, sobre l’ajuda a morir sempre o bé s’han rebutjat o bé s’han tractat com una nosa que en realitat no interessava a ningú amb capacitat real per desenvolupar aquest debat i per proposar el canvi normatiu imprescindible. Mentrestant, més i més societats han anat incorporant d’una o altra manera, però sempre de forma explícita, el dret a l’eutanàsia o a l’ajuda al suïcidi en el seu ordenament intern.

Això no obstant, totes les enquestes d’opinió serioses i fiables en què s’ha demanat a la ciutadania l’opinió han palesat reiteradament que els ciutadans (inclosos els professionals sanitaris) son molt més favorables a la despenalització i subsegüent legislació de l’ajuda a morir en determinats supòsits del que suposava l’anomenada “classe política”. És que potser és aquesta mateixa “classe política” la que no està “preparada” – és a dir, disposada a obrir un debat serè, tant amb els ciutadans com a nivell legislatiu, sobre aquesta temàtica merament per càlcul electoralista o a conseqüència de fer-se enrere enfront al poder de determinats lobbies conservadors que, en realitat, són sempre enemics de la llibertat?

Resumim aquí l’essencial del debat. L’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi (o el suïcidi assistit, com també se’n diu) són dues maneres diferents, dos procediments distints, per assolir un objectiu que és idèntic: posar fi a la pròpia vida quan morir no és la pitjor alternativa. Llibertat i voluntarietat, que pressuposen la plena capacitat de les persones per prendre decisions per si mateixes i en el seu benefici, són condicions del tot imprescindibles que han de reunir les persones que decideixin posar fi a la seva vida i amb aquesta intenció sol·liciten l’ajuda o la col·laboració d’altres i, naturalment, aquestes mateixes condicions de llibertat i voluntarietat cal exigir també a qui decideixi atendre de manera activa una petició d’eutanàsia o d’ajuda al suïcidi.

Al meu judici, la legislació ha d’acollir ambdues possibilitats i ha d’establir tant els procediments que garanteixin que, en efecte, les persones sol·licitants reuneixen, entre altres, aquestes dues condicions primordials esmentades, com els mecanismes de control necessaris a fi de prevenir irregularitats i mals usos possibles. És això el que hom espera i suposa en una societat plural, una societat que no és homogènia des del punt de vista de les opcions morals dels ciutadans i en la qual els responsables polítics –els legisladors- recullin els desitjos, necessitats i aspiracions de les persones sense voler-los imposar interpretacions sectàries sobre què és la “vida bona” i la “bona mort”. Obligar les persones que voluntàriament desitgin posar fi a la seva pròpia vida a recórrer a procediments cruels (defenestració, asfíxia, enverinament…) o a assumir conductes heroiques enfront el dolor i els patiment somàtic, mental o moral que, al seu judici, els són del tot insuportables no és el que hom espera que passi en democràcia. Ben al contrari, el que és més desitjable i també el que hom espera en democràcia és que aquestes persones malaltes puguin recórrer a aquells professionals sanitaris que voluntàriament estiguin disposats a donar-los l’ajuda que sol·liciten sense que aquests professionals s’hagin d’arriscar a ser perseguits penalment per aquest motiu, sempre que actuïn amb el més escrupolós respecte als procediments i requisits que una norma legal estableixi.

Darrerament, però, sembla que les aigües estancades de la indiferència del legislador envers les persones malaltes que pateixen d’una manera que els és insuportable, s’estan movent. En efecte, a principis del 2017, el Parlament de Catalunya va acordar, amb una àmplia majoria dels seus membres, presentar al Congreso de Diputados una proposta despenalitzadora de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi que, per la via de la modificació corresponent del Codi Penal, permetés legislar sobre el tema. Poc temps després, el grup parlamentari d’Unidos Podemos va presentar una proposta de Llei Orgànica sobre l’eutanàsia que no es va arribar ni a debatre. Finalment, el grup parlamentari del PSOE ha presentat el maig de 2018 la seva proposta de llei titulada “Ley Orgánica de regulación de la eutanàsia” la qual, ha iniciat, aquesta vegada sí,  la tramitació parlamentària. Caldrà, no obstant, estar amatents al resultat final d’aquesta tramitació per saber si aquest dret de la ciutadania a la disposició de la pròpia vida es fa efectiu i en quines condicions.

¹ Document sobre la disposició de la pròpia vida en determinades circumstàncies: Declaració sobre l’eutanàsia. Disponible en obert a: http://www.bioeticayderecho.ub.edu/ca/document-sobre-la-disposicio-de-la-propia-vida-en-determinats-suposits-declaracio-sobre-leutanasia

² Royes, A. (coord.) Morir en libertad. Barcelona: Edicions UB, 2016. Disponible en obert a: http://www.bioeticayderecho.ub.edu/solicitud/libro-morir-libertad

³ Comitè Consultiu de Bioètica de Catalunya. Disponible a: http://canalsalut.gencat.cat/web/.content/_Sistema_de_salut/CBC/recursos/documents_tematica/repositori_eutasui.pdf