Comentari al post de Joaquin Tornos del 03/04/2018: Pla Estatal d’Habitatge 2018-2021 i la situació de l’habitatge de lloguer, per Begoña Pérez de Eulate

El pla estatal d’habitatge 2018-2021 aprovat per RD 106/2018, de 9 de març, preveu un total de 9 programes d’ajudes destinats a subsidiació de préstecs convinguts, ajudes al lloguer d’habitatge, ajudes a persones en situació de desnonament, foment del parc d’habitatge en lloguer, millora de l’eficiència energètica i la sostenibilitat, conservació i accessibilitat, foment de la regeneració urbana i rural, i subvencions per als joves i per a les persones majors i amb discapacitat.

Tota aquesta planificació, basada competencialment en l’art. 149.1.13 CE que atribueix a l’Estat la competència sobre les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica ha estat ja confirmada amb els seus condicionants per la doctrina del TC. Serveixin per totes la STC 152/1988, sobre finançament d’actuacions protegibles en matèria d’habitatge i la STC 36/2012, de 15 de març, en relació amb la regulació estatal de la renda bàsica d’emancipació de joves. De forma succinta s’explicita que la competència sobre habitatge que nominalment apareix com a exclusiva de les CCAA i que no s’aprecia com a títol explícit competencial de l’Estat ve a convertir-se en una competència compartida ja que l’Estat pot penetrar en aquest sector econòmic a través de l’art. 149.1.13 CE si bé la incidència de l’Estat en aquesta matèria no pot desvirtuar el sistema de repartiment de competència. En aquest sentit l’articulació de la presència estatal en l’activitat de foment no impedeix que les CCAA puguin dur a terme una política d’habitatge propi, complementant la prevista per l’Estat, amb càrrec als seus propis recursos i amb un marge de llibertat que permeti a aquelles l’adaptació al seu territori de les mesures estatals, de tal forma que la regulació estatal ha de romandre en el marc que la STC 13/1992 estableix per a aquests supòsits.

La STC 36/2012, per la seva banda, conceptua les ajudes a l’emancipació com enquadrables en la matèria assistència social i no habitatge atès que la seva finalitat és establir ajudes per recolzar al pagament del lloguer de persones compreses en un àmbit d’edat i amb un nivell concret de renda no sent per tant la seva finalitat primordial desenvolupar una política d’habitatge que, en aquest cas, solament presentava una relació instrumental amb la mateixa. També l’assistència social és una matèria atribuïda en exclusiva a les CCAA i sobre la qual l’Estat no contempla títol específic. Això, igual que en el cas de l’habitatge, no priva a l’Estat que en ús de la seva sobirania financera pugui assignar fons a unes finalitats ja que la Constitució contempla altres preceptes (capítol III del Títol I) que donen cobertura a la capacitat de l’Estat per disposar del seu pressupost en materia d´acció social, si bé també en aquests casos guiant-se per l’exposat, en el cas de les subvencions, en la STC 13/1992, de tal forma que els fons que es consignin als Pressupostos de l’Estat com a transferències a CCAA, i que són els que s’integraran com a recursos que nodreixen les Hisendes autonòmiques, apareguin ja territorialitzats. L’extensió de la incidència estatal quedarà limitada a la regulació dels aspectes centrals del règim subvencional (primer supòsit de la STC 13/1992) corresponent a les CCAA la gestió completa de la mateixa.

Establertes les competències compartides i la necessitat del principi de cooperació, el Pla Estatal d’Habitatge s’até a aquesta doctrina de tal forma que articula el sistema a través de convenis de col·laboració amb les CCAA que seran les que gestionin les ajudes. En el plànol financer l’Estat estableix els recursos que nodriran els programes del Pla estatal així com unes regles per al cofinançament autonòmic dels mateixos, de tal forma que l’aportació estatal i autonòmica es realitzarà d’una forma corresponsables, condicionant-se el percentatge estatal al percentatge que estableixi la CA, això, sense perjudici que cada CA pugui a més realitzar aportacions complementàries. Com és habitual en aquest tipus de supòsits subvencionals l’assignació dels recursos es distribueix entre les CCAA conforme al que s´ha acordat en la corresponent Conferència Sectorial.

Finalment, assenyalar que la CAPV té el seu propi Pla Director d’habitatge 2018-2020 i que no participa, en el plànol financer a causa del seu règim de concert econòmic, en el Pla estatal d’Habitatge.

Les línies estratègiques del citat Pla Director se centren en l’aposta pel lloguer, la rehabilitació d’edificis i la regeneració urbana, una major vinculació entre les polítiques d’habitatge i la resta de polítiques socials i la necessitat de situar a les persones joves al centre de les polítiques d’habitatge.

Es crea, en aquest últim sentit, Gaztelagun, un programa dirigit a joves d’entre 23 i 35 anys destinat a afavorir la seva emancipació mitjançant ajudes directes per al pagament d’un lloguer.

Per dur a terme tots els compromisos previstos en els seus tres anys de vigència, el Pla Director d’Habitatge compta amb un pressupost consolidat d’1.119 milions d’euros.

En els seus tres anys de vigència, el Pla Director d’Habitatge preveu promoure l’edificació de 6.350 nous habitatges de protecció pública, l’obtenció de sòl residencial per a l’edificació d’altres 2.000 i l’increment del parc de lloguer protegit en fins a 7.200 habitatges, (6.400 pertanyents al programa Bizigune). Amb aquestes actuacions, s’espera que el parc de pisos de protecció pública en règim de lloguer integrat pel Departament d’Habitatge i les societats d’habitatge municipals aconsegueixi les 22.000 unitats, la qual cosa suposarà una tercera part del parc total d’habitatges protegits.

Així mateix, el Pla preveu que el reconeixement del dret subjectiu a l’habitatge arribi a 7.000 llars en 2020 i assumeix el repte del transvasament de la PCV (Prestació complementària a Habitatge a la PEV (Prestació Econòmica d’Habitatge).