Sistemes federals: una comparació internacional, per Joaquin Tornos

La fundació Konrad Adenauer Stiftug i la fundació Manuel Giménez Abad han publicat (2017) el llibre col·lectiu “Sistemes federals. Una comparació internacional”, del que han estat editors Wihelm Hofmeister i José Tudela Aranda.

L’ampli ventall de models federals estudiats, corresponents a Estats de molt diferent història i realitat soci-econòmica (es contenen estudis d’estats africans, americans, europeus i de oceanía), donen a aquest llibre un especial interès. Com diuen els editors en la presentació del llibre, el federalisme posseeix uns mínims principis bàsics (el repartiment del poder garantit en la Constitució entre el nivell estatal i els estats, länder o comunitats autònomes que formen part de l’Estat, distribució de poder que protegeix el Tribunal Constitucional) i una finalitat comuna, la de mantenir la unitat de l’Estat respectant la diversitat regional, cultural, lingüística, ètnica, religiosa que existeix en cada cas. A partir d’aquí cap sistema federal és completament igual a un altre, i cada país ha de provar la solució, és a dir, l’arranjament institucional que millor es correspongui a la seva situació i diversitat pròpia. El llibre ens adona d’aquestes diverses solucions.

L’exposició de models federals tan diversos com els de Filipines, Indonèsia, Austràlia, Índia, Àustria, Alemanya, Suïssa, Canadà i Brasil, per autors de prestigi de cadascun d’aquests països, permet conèixer les diferents respostes que s’han donat a realitats diferents, la qual cosa confirma la força subsistent del federalisme com a tècnica que permet donar una resposta eficient i democràtica a la problemàtica de mantenir la unitat a partir de realitats no homogènies. Així, el cas de l’Índia és paradigmàtic. Se’ns diu que quan l’Índia es va independitzar del domini britànic en 1947 era un conglomerat difús, compost per gairebé600 Estats natius. En 2015, 68 anys després l’Índia és una nació federal consolidada de 29 estats i set territoris de la unió amb una població de1.270 milions de persones.

Els relats d’altres experiències més properes, geogràfica i culturalment, ens aporten reflexions de major interès. Així, les consideracions que es duen a terme sobre el moment actual de federalismes consolidats com els de la Republica Federal d’Alemanya, Àustria i Suïssa.

Alemanya se’ns descriu com un Estat políticament homogeni en un procés de creixent centralització, per la qual cosa es reclama una nova reforma constitucional que reforci la posició dels Länder i la seva autonomia a partir d’una major dotació i responsabilitat financera. Ens sorprèn, per exemple, la referència que es fa a les competències en matèria d’educació, atribuïdes de forma exclusiva els Länders. L’autor del treball sobre Alemanya, Rolnad Sturn, ens diu que “l’opinió pública tendeix a preferir que les decisions polítiques es prenguin preferiblement a nivell federal, fins i tot en la política educativa, que podria dir-se, és patrimoni dels Länder”. Segurament la falta de Länders amb sentiments identitaris propis explica aquesta preferència.

Àustria també se’ns defineix com un federalisme centralitzat, sense partits regionals amb un grau d’influència apreciable, i fundat en els principis de federalisme cooperatiu. Un país, se’ns diu, en el qual l’atenció pública atorgada als debats sobre el futur del federalisme és mínima. Un país en el qual d’altra banda la reforma Constitucional de 1974 va introduir una regulació d’interès sobre la col·laboració dels Länder amb l’Estat i dels Länder entre si, regulació de la qual destaca avui la força de la Conferència dels Governadors dels Länder. En definitiva, un federalisme que no desperta passions, encara que segurament això és així a causa del seu correcte funcionament.

L’exposició que ens fa de l’actualitat del federalisme suís també aporta alguna dada significativa. Es tracta d’un federalisme subjecte a continus canvis constitucionals però estable (fins a julo de 2016 la Carta Magna de 1848 s’ha modificat 27 vegades), i amb un nivell molt ampli d’acceptació popular. Aquesta successió de canvis ha donat lloc a un procés creixent de centralització legislativa, de manera que els Cantons s’han convertit preferentment en ens d’execució de les polítiques centrals. Els ens locals, per la seva banda, mantenen un molt important protagonisme ( empren al 45% dels funcionaris i són responsables del 30% del total de despeses públiques). Una altra dada significativa. L’elecció popular del Consell dels Estats, la qual cosa vindria a ser la Càmera Territorial, li fet perdre la seva funció representativa dels Cantons, la qual cosa ha estat en part compensat per la Conferència permanent dels Governs Cantonals i la col·laboració horitzontal. En tot cas, el “equilibri federal suís” es manté, encara que s’afegeix que ja no pot definir-se aquest federalisme com d’àmplia descentralització, enfront d’un federalisme més unitari com l’alemany.

Com es desprèn d’aquesta brevíssima anotació d’un llibre molt ric en aportacions i reflexions és possible reafirmar que el recurs al model federal en Estats composts, encara que siguin de molt diferent naturalesa, segueix sent un model d’èxit, freturós d’alternativa. En tot caso els models evolucionen, com també és el cas de l’Estat autonòmic espanyol, i per això el seu coneixement ens ofereix experiències d’interès per definir les propostes de reforma que es puguin fer en relació al nostre Estat de les Autonomies, Estat de fet ja federal, o cuasi-federal.