Polítiques d´habitatge, Estat i Comunitats Autònomes. El cas dels habitatges “okupats”, per Joaquin Tornos

Els Estatuts d’Autonomia, en assumir les competències pròpies, estableixen que el “habitatge” és una matèria de competència exclusiva de la Comunitat Autònoma. Serveixi com a exemple l’article 137 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Però en l’exercici d’aquesta competència l’exclusivitat es dilueix en aparèixer una altra sèrie de títols competencials estatals que incideixen en el disseny de les polítiques públiques de les Comunitats Autònomes. Així, la regulació del dret de propietat, l’expropiació forçosa, el dret processal o l’ordenació general de l’economia. La política d’habitatge es converteix d’aquesta manera en una competència compartida que exigeix la col·laboració de l’Estat i les Comunitats Autònomes.

L’exclusiu no és un criteri absolut i sol deixar pas, en la pràctica, a la necessitat d’articular formes de col·laboració que permetin un exercici eficaç de les respectives competències quan es tracta de definir i executar una determinada política pública.

En matèria d’habitatge aquesta reflexió ve al cas arran d’una recent problemàtica plantejada per les creixents ocupacions il·legals d’habitatges majoritàriament públics, i la necessitat de fer front de manera urgent a aquest fenomen que està adquirint en els últims mesos proporcionis preocupants (vid. el document de la APCE “Anàlisi de la proliferació dels ocupacions sense títol legal habilitant”, desembre 2016, document relatiu a habitatges i locals comercials).

Una recent Proposició de llei, presentada pel Pdecat al Congrés dels Diputats, de títol llarg i significatiu pel que direm a continuació (“Proposició de llei de modificació de la llei 1/2000 de 7 de gener d’Enjudiciament civil, per la qual es regula un procediment específic per garantir la possessió d’habitatges titularitat de propietaris persones físiques i per assegurar a les entitats socials i a les administracions públiques la disponibilitat dels habitatges en el seu haver destinades a lloguer social”) tracta d’afrontar aquest problema.

L’Exposició de Motius afirma que com a conseqüència de l’actual realitat socioeconòmica “han aparegut fenòmens d’okupació il·legal premeditada, amb finalitat lucrativa, que aprofitant de forma indecent la situació de necessitat de persones i famílies vulnerables, els han exigit el pagament de quantitats a canvi d’un sostre immediat o que han extorquit al propietari per obtenir una compensació econòmica com a condició per recuperar l’habitatge de la seva propietat”. Alguns casos han saltat recentment als mitjans de comunicació. Així, els esdevinguts a la Llagosta (ocupació il·legal d’uns pisos que anaven a ser lliurats als titulars legítims d’aquests habitatges de lloguer social), o els denunciats recentment en relació a habitatges de la Ciutat de la Justícia (segons El Periódico de 12 d’abril de 2017 “gairebé la meitat dels pisos d’un bloc de la Ciutat de la Justícia estan okupats”). Aquests casos posen de manifest que habitatges destinats a lloguer social s’ocupen per màfies que després els assignen en benefici propi.

Doncs bé, les Comunitats Autònomes i els ens locals apareixen davant els ciutadans com els ens responsables de la bona gestió dels habitatges públics i de la protecció enfront de la seva ocupació il·legal. Però la Proposició de llei que tracta de donar resposta al problema es presenta al Congrés dels Diputats, doncs la llei que es pretén reformar per afrontar el problema és la Llei d’Enjudiciament Civil, ja que el que es pretén és fer més efectiu el procediment verbal per retornar la possessió al seu legítim titular. A més, en la mateixa Exposició de Motius, i al debat per a la presa en consideració de la Proposició de llei ( Butlletí de les Corts Generals, Diari de Sessions del Congrés de 14 de març de 2017) s’apunta la necessitat d’incloure en el Codi Penal un nou tipus d’infractor que penalitzi aquestes okupacions il·legals amb ànim de lucre. És a dir, la necessitat d’actuar sobre la base d’una altra llei de l’Estat.

La Proposició segurament ofereix aspectes discutibles i millorables (per exemple, per què només es tracta de reaccionar davant ocupacions d’habitatges destines a lloguer social, per què no es reforma el Codi Penal), però no és est el tema que ara ens interessa comentar. El que ens importa destacar és que l’okupació il·legal d’habitatges, especialment les públiques amb les quals les Administracions locals i autonòmiques tracten de dur a terme les seves polítiques d’habitatge, tracta de combatre’s des d’una llei estatal. Les polítiques públiques autonòmiques en matèria d’habitatge s’han trobat en els últims anys amb un nou problema la solució del qual exigeix poder comptar amb instruments eficaços preventius i reactius enfront de l’okupació il·legal dels seus habitatges. I aquests mitjans efectius de reacció són lleis estatals.

L’exposat evidencia una vegada més que el repartiment competencial per matèries difícilment permet crear blocs d’actuació totalment separats. La definició i execució de polítiques requereix l’actuació sobre la base de títols materials i funcionals diversos, que en moltes ocasions requereixen l’actuació coordinada o conjunyeix de l’Estat, Comunitats Autònomes i ens locals. Per tant cal reclamar una vegada més la creació d’institucions de col·laboració horitzontal de les Comunitats Autònomes perquè aquestes posin en comú els seus problemes i les seves estratègies de reacció, i vies de col·laboració vertical (un Senat representatiu dels Governs autonòmics) perquè la identificació dels problemes a resoldre i les propostes de solució que arribin des de les Comunitats Autònomes puguin tenir resposta en una Càmera de representació territorial que adopti les reformes legals d’àmbit estatal que siguin precises.