El VI Foro de la Autonomía insisteix en la necessitat de reformes, per Eliseo Aja

(English version).

Probablement la cita anual més compromesa del IDP és el Foro de la Autonomía, perquè reuneix a experts en el sistema autonòmic –professors, alts funcionaris i polítics, tant de l’Estat com de les Comunitats Autònomes- per debatre sobre els principals problemes del sistema autonòmic i les seves possibles solucions. La reunió, que aquest any es va celebrar el 15 de març, en el Senat, es realitza sempre sobre informes publicats prèviament a la web (www.foroautonomia.es) per aconseguir major rigor al debat. La ponència correspon a un expert en el tema i el debat introdueix les opinions de diversos Consellers autonòmics o algos càrrecs de l’Estat. El resultat de la jornada s’inclou en l’Informe de les Comunitats Autònomes que apareixerà publicat un mes després.

La primera sessió (“valoració general”) va consistir en el repàs als problemes destacats de l’Estat autonòmic en 2016, marcat en tots els nivells per la situació del Govern en funcions, gairebé un any sencer, per la dificultat del Congrés per aconseguir la investidura. La interinitat també va afectar a les CCAA, especialment pel retard que va provocar en l’elaboració dels Pressupostos autonòmics, per l’absència de legislació bàsica estatal i per la ralentització de totes les activitats (per exemple, conferències sectorials) en què intervenia l’Estat.

Aquesta situació s’ha produït, a més, en una dinàmica de canvi de sistema polític en gairebé totes les CCAA, amb una activitat més viva del Parlament i amb governs que han de discutir-ho tot amb l’oposició, en la Càmera o en el propi executiu, si és de coalició; en la valoració general (veure web citada) es donen nombrosos exemples i es repassen els efectes de la nova dinàmica. D’altra banda, bategava en l’ambient que els problemes més greus no són nous sinó que provenen de la falta de reformes llargament reclamades, com el Senat, el finançament, la falta de col·laboració autonòmica…- que requereixen un plantejament reformador fort de les forces polítiques i del Govern, especialment.

La situació a Catalunya es troba aparentment molt lluny de les altres CCAA, però comparteix alguns problemes implícits. No cal oblidar que les fortes protestes dels últims anys es van iniciar pel mal funcionament del sistema autonòmic i la inoperància de les propostes de reformes, però la inclusió d’un referèndum i l’anomenat dret a decidir com a objectius ha donat una dimensió desmesurat al conflicte. Ara caldrà incidir en els dos nivells, el comú a altres CCAA i el plantejat sobre reivindicacions nacionals. Els processos penals a dirigents polítics afegeixen tensió a la difícil situació.

La segona sessió ha estat un debat monogràfic sobre els drets socials (sanitat, habitatge, serveis socials…), que corresponen principalment a les CCAA, pràcticament com a competències exclusives, encara que no sigui aquesta la posició del TC. L’Estat manté una notable influència pràctica a través del seu finançament i, per tant, bona part de la solució ha de passar per la reforma financera. Pràcticament aquesta ha estat la solució comuna barrejada tant pel ponent -el catedràtic de Dret Administratiu Joaquín Torns- com pels membres de la Mesa Miguel Laparra, Vicepresident de Drets Socials del Govern de Navarra, José Manuel Rei Varela, Conseller de la Xunta de Galícia i Manuel Martínez Domene, Viceconsejero de la Junta d’Andalusia.

La tercera sessió ha tractat els efectes de l’art. 135 CE sobre l’autonomia financera de les Comunitats Autònomes. Si el finançament arrossega problemes des de l’inici de l’actual sistema, en 2009, i ha patit els embats de la crisi econòmica, la reforma constitucional de l’art. 135 per reforçar l’estabilitat pressupostària ha complicat encara més el panorama, que ara precisa una reforma general. Aquesta complexitat ha presidit l’exposició dels dos ponents, una més jurídic, Tomás de la Quadra-Salcedo Janini, professor titular de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Madrid i lletrat del Tribunal Constitucional i un altre més econòmic, Javier J. Pérez, Director d’estudis de la divisió de conjuntura del Banc d’Espanya. El debat ha comptat amb la intervenció de Catalina Cladera, Consellera d’Hisenda i Administracions Públiques del Govern de les Illes Balears i de Luis G. Padilla, Viceconsejero del Govern canari, que a més de reclamar major presència de les CCAA en les decisions sobre el dèficit van posar també de relleu la particularitats financeres de tots dos arxipèlags. El contrapunt va correspondre a Roberto Bermúdez de Castro, Secretari d’Estat per a les Administracions Territorials, que va destacar l’enorme càrrega que ha generat la crisi econòmica i la capacitat de la majoria de les CCAA per controlar la despesa sense reduir massa les prestacions socials.

Finalment la conferència de clausura va ser realitzada per Soraya Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta del Govern d’Espanya i ministra de Presidència i Administracions Territorials, que va acceptar la necessitat de reformes (“millores”, textualment), assenyalant a les conclusions de la recent Conferència de Presidents com a orientació general de les mateixes. Millorar la coordinació i la col·laboració entre l’Estat i les CCAA, reformar el finançament i reforçar el principi de lleialtat, i el diàleg, van anar els tres eixos de les reformes, que en part ja s’estan iniciant; el finançament, per exemple, amb la formació de la Comissió d’experts.

En referir-se a les iniciatives concretes també va tornar a centrar-se en la Conferència de Presidents, assegurant que assumirà el disseny de les principals polítiques públiques, impulsarà la coordinació de matèries especialment compartides pels diferents nivells (com a protecció civil i impuls de la demografia) i potenciarà al màxim la CARUE, la Conferència per a Assumptes Relacionals amb la Unió Europea, afí d’obrir noves vies a la presència de les CCAA. Finalment va destacar, entre altres temes, la pròpia reforma i enfortiment de la Conferència de Presidents, regularitzant les seves reunions i donant entrada a les CCAA en la formació de l’ordre del dia.

La Vicepresidenta amb prou feines va incidir en la transcendència de les reformes, de manera que les seves propostes van aparèixer com a acció política o regulació legislativa, com a màxim. Només en dos moments va apuntar la possibilitat de reformes d’abast superior (constitucionals, lògicament, sense que aparegués el terme), en acceptar la possibilitat de normes que potenciessin la coordinació i en obrir les possibilitats d’institucionalitzar formes de diàleg presidides per la lleialtat constitucional. Inclourien la participació decisòria de les CCAA en la legislació bàsica estatal, per exemple, a través del Senat? Arribarien a la reforma del procediment de decisió del Consell de Política Fiscal i Financera exigint majories que obliguin a l’Estat a negociar? Podria el principi de lleialtat aconseguir el reconeixement de la complexitat nacional a Espanya? Quina velocitat i profunditat necessiten les reformes en l’actualitat, aquesta o l’apuntada per la Vicepresidenta? Cap una interpretació d’ambdues en una orientació semblant, sintetitzada en l’acceptació de major participació de les CCAA en l’Estat, però els nivells proposats per la Vicepresidenta i els que semblen necessaris a curt termini presenten encara una gran diferència, que segurament podria superar una bona negociació política.