Refugiats i Comunitats Autònomes, per Jose Antonio Montilla

(English version).

S´ ha dit sovint que la crisi dels refugiats és la major tragèdia humanitària viscuda a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Les causes d’aquesta crisi han estat ben identificades.

En primer lloc, la inexistència d’una política comuna d’asil en la Unió Europea, que mai va arribar a completar-se. L’aplicació concreta d’aquesta política, la denominada “normativa de Dublín”, ha resultat disfuncional tant per als demandants d’asil com per als Estats frontera i, finalment, ha estat incomplida. Segons aquesta reglamentació l’Estat responsable de tramitar la demanda d’asil és aquell al que arriba el refugiat i, en conseqüència, si es resol favorablement, havia de romandre en aquest país. Es pot comprendre que aquesta regulació no agrada ni als refugiats, que aspiren a arribar a altres països de la Unió en els quals tenen familiars o coneguts; ni a països com Grècia i Itàlia, que han rebut a centenars de milers de persones. No obstant això, encara més greu que les deficiències i l’incompliment del sistema europeu d’asil ha estat la fallida de la solidaritat entre els Estats membres. La Comissió Europea havia intentat engegar un pla de reubicació dels refugiats assignant quotes a cadascun dels Estats. No obstant això, aquest pla ha fracassat pel rebuig de la major part dels Estats de la Unió. En uns casos, el rebuig ha estat exprés i en forma de desafiament a la Unió, com ha ocorregut amb el Grup de Visegrado (Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hungria); en uns altres, el rebuig s’ha reflectit en un silente incompliment de les reubicacions assignades adduint raons logístiques o de coordinació amb el país europeu al que havia arribat el refugiat. Aquest és el cas d’Espanya. Hauria d’acollir a 15.000 persones fins a setembre de 2017 i en 2016 només havien arribat poc més de 300 persones.

En l’àmbit intern, la crisi dels refugiats ha reflectit les limitacions de participació de les Comunitats Autònomes en els assumptes europeus. Encara que l’asil és competència de l’Estat, les persones que gaudeixen d’aquest dret han de ser integrades en la societat d’acolliment i això afecta a les Comunitats Autònomes i als municipis. Són ambdues administracions els qui han d’incorporar-los al sistema educatiu, al sistema de salut, d’assistència social, de promoció d’ocupació i fins i tot facilitar-los un allotjament. Això requereix una estreta col·laboració entre administracions que no s’ha produït.

Resulta resaltable que, enfront de l’actitud de l’Estat, moltes Comunitats Autònomes i municipis han expressat la seva voluntat de col·laborar des que es va percebre la gravetat de la crisi per acollir refugiats, especialment després del pla de reubicació de la Comissió Europea. En la Conferència Sectorial d’Immigració de 2015, diverses Comunitats es van oferir a acollir a 5.000 refugiats i van criticar la falta de coordinació. No obstant això, malgrat que algunes Comunitats han engegat protocols per rebre als refugiats, hem vist que Espanya, com la majoria dels països de la Unió, ha incomplit el compromís de col·laborar en la reubicació d’aquestes persones. En aquest context, algunes Comunitats han seguit reclamant a l’Estat una actitud més activa. Andalusia, Extremadura, Cantàbria, Castella-la Manxa, Illes Balears, Astúries i València han subscrit el “Pacte humanitari de la Cooperació Autonòmica per les persones refugiades sirianes”. Influenciat per això, el Consell de Ministres de 7 de juliol de 2016 ha decidit la distribució d’1,75 milions entre les CCAA per complementar l’atenció sanitària dels refugiats del programa europeu de reubicació i reasentamiento, d’acord amb criteris decidits en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut. És l’únic pas donat fins a aquí.

En puridad, la qual cosa ha ocorregut amb la crisi dels refugiats és reflex de la situació en matèria d’immigració. És un assumpte que requereix l’estreta col·laboració entre administracions en imbricar-se competències estatals i autonòmiques. No obstant això, l’Estat ha tret la immigració, en totes les seves dimensions, de l’agenda política. L’últim Pla d’Immigració de l’Estat va acabar en 2014 i no s’ha plantejat si més no la seva substitució. Això va unit a l’absència d’un Fons específic per a actuacions en matèria d’integració social d’immigrants per les CCAA. Va ser suspès en 2012, en el context de la crisi econòmica, i no s’ha tornat a recuperar.

La massiva manifestació de Barcelona en defensa de l’acolliment de refugiats ha de servir per recordar que el problema segueix aquí. Els Estats de la Unió poden col·laborar de manera més activa per afrontar-ho. En el cas d’Espanya així ho demanen la majoria de Comunitats Autònomes i molts grans municipis.