Sentència pionera del règim sancionador en l’àmbit de la discriminació i llibertat d’expressió a Catalunya
Advocat i tècnic de l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de la Generalitat de Catalunya
Introducció
Al novembre de 2023, en una actuació coordinada entre el Departament d’Igualtat i Feminismes i d’Interior de la Generalitat, la policia va aturar el bus transfòbic de l’organització ultraconservadora “Hazte Oir” a la Plaça Espanya de Barcelona. L’ordre es va donar en base a una mesura cautelar en aplicació de la Llei catalana 19/2020, 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació, aprovada per unanimitat que crea un òrgan per la promoció d’aquest dret, al que atorga potestat sancionadora.
El bus portava dies viatjant per diferents llocs de l’estat amb missatges negant l’existència de les persones trans, i el moviment LGTBI demanava que es prenguessin mesures. No era la primera vegada que un bus d’aquesta organització recorria diferents parts de l’Estat espanyol amb missatges masclistes o transfòbics.
En ocasions anteriors, inclús algunes autoritats administratives havien iniciat procediments sancionadors per aquest motiu, però tots havien sigut anul·lats en arribar a l’àmbit judicial. És el cas del bus que, l’any 2017, portava per frase “los niños tienen pene. Las niñas tienen vulva. […]”, en aquella ocasió va ser la Fiscalia de Madrid que va obrir diligències per delicte d’odi i un Jutjat va ordenar la immobilització com a mesura cautelar, que va ser recorreguda a l’Audiència Provincial i va permetre al bus seguir circulant. A més, la investigació penal va ser arxivada.
En arribar a Catalunya, la Generalitat va imposar una multa de 1707€ en base a la Llei 11/2014, del 10 d’octubre, dels drets LGTBI, que posteriorment va ser anul·lada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 9 de Barcelona. Sancions administratives posteriors de l’Ajuntament de Barcelona per un altre bus antifeminista d’Hazte Oír també van ser anul·lades en via contenciosa administrativa. Aquesta vegada, però, la història ha estat diferent.
L’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació (OITND) va iniciar el procediment sancionador per aquests fets l’11 de novembre de 2022, però el va suspendre per enviar el cas a la Fiscalia de delictes d’odi i discriminació de Barcelona. El Ministeri Fiscal va arxivar la denúncia per considerar que els fets no constituïen un delicte d’odi de l’article 510 del Codi Penal, ja que no s’advertia en els lemes una aptitud per generar un clima de violència i hostilitat que es pogués concretar en actes específics de violència, odi o discriminació contra el col·lectiu. Per contra, l’OITND va considerar que sí que tenia rellevància en l’àmbit administratiu, i, per això, va imposar una sanció greu de 20.000 euros.
Per primera vegada, un Jutjat contenciós-administratiu s’ha pronunciat sobre el règim sancionador de la Llei 19/2020, i ho ha fet per desestimar per complet la demanda interposada per la part infractora, Hazte Oir, i avalar de forma molt clara la sanció imposada. La sentència, per tant, és pionera, tant pel fet de confirmar una sanció administrativa contra un bus d’aquesta organització, com per avalar per primera vegada una sanció del règim sancionador de la Llei 19/2020.
Arguments de la sentència
En primer lloc, el text comença abordant la nul·litat de la resolució administrativa impugnada, en base a l’article 47 de la Llei 39/2015, que la recurrent argumenta afirmant que s’ha vulnerat el dret a la llibertat d’expressió. En aquest aspecte, la jutgessa comença citant l’article 20.4 Constitució, sobre llibertat d’expressió i informació, que preveu que aquestes llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en aquell títol i en les lleis, i el posa en relació a l’article 14 de la Constitució sobre prohibició de la discriminació, que afirma que s’ha d’interpretar a l’empara de l’article 10 sobre la supremacia en la interpretació dels drets fonamentals. Tot això ho entronca amb la normativa catalana, citant l’article 15.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya sobre el dret a viure sense discriminacions i finalment la pròpia Llei 19/2020, i acaba afirmant que no s’ha lesionat el contingut del dret a la llibertat d’expressió ja que l’impediment no és injustificat i es basa en l’article 14 de la Constitució. Pel que fa a la resta de motius de nul·litat previstos en l’article 47, no considera que es compleixi cap dels mateixos.
En segon lloc, l’article 43.5.k) de la Llei 19/2020, aplicat en aquest cas, preveu com a infracció greu “Exhibir a la via pública missatges, pancartes o símbols de caràcter discriminatori o convocatòries o anuncis d’espectacles públics, activitats recreatives, actes polítics, manifestacions o reunions públiques de qualsevol índole de contingut discriminatori”. En aquest sentit, la recurrent afirma que l’article és contrari a l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). La sentència recorda, que l’apartat 2 d’aquest article preveu que l’exercici de la llibertat d’expressió implica deures i responsabilitats i pot ser sotmès a restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixin mesures necessàries per a una societat democràtica. I just després, afirma que, tant el CEDH com la Llei 19/2020, estableixen mesures pel reconeixement de la dignitat de la persona, el dret a una mirada d’igual i el lliure desenvolupament de la personalitat, per acabar afegint que la llei catalana regula l’exercici d’un dret de caràcter estatutari que genera autèntics drets subjectius i que compleix el mandat constitucional i estatutari.
En tercer lloc, aquest mateix argument és esgrimit davant l’afirmació de la recurrent que la Llei 19/2020 vulnera el principi de reserva de Llei orgànica. En aquest sentit, la sentència entén que les limitacions a la llibertat d’expressió passen pel respecte al contingut de l’article 14 de la Constitució (prohibició de la discriminació) i, per tant, a les normes que el desenvolupen, incloent la Llei 19/2020. També desestima qualsevol pretensió de possible “inseguretat jurídica”, fent un repàs de tota l’estructura de la Llei 19/2020, recordant que és una norma amb rang de llei i afirmant que la conducta està suficientment determinada.
En quart lloc, i ja entrant en el propi contingut dels missatges que portava escrit el bus -“les niñes no existen”, “no a la mutilación infantil” o “#StopLeyTrans”- la sentència afirma literalment que “la Administración ha justificado que los mensajes no son meras discrepancias sobre el debate de un proyecto de ley, sino que estigmatizan al colectivo trans y a las personas intersexuales o no binarias, mediante mensajes, que de forma pública, afectan a su dignidad y a la plena efectividad del reconocimiento legal de la identidad sexual en condiciones de igualdad y de no discriminación.”
En cinquè i últim lloc, el text de la sentència afegeix dos elements clau: primer, que la finalitat dels missatges era anul·lar o reduir el dret a l’exercici en condicions d’igualtat del dret a la autonomia personal de les persones amb independència de la seva identitat sexual o de gènere; i segon, que la pretensió d’aquests missatge era atemptar contra la dignitat de les persones trans i les persones no-binàries negant la seva existència, sobretot en el marc de la infància i l’adolescència. La sentència acaba rebutjant la pretensió de la recurrent d’elevar una qüestió d’inconstitucionalitat sobre l’aplicació de la Llei 19/2020 al cas i imposant les costes processals a la part demandant.
Valoració de la sentència
Aquesta decisió suposa un punt d’inflexió perquè avala la possibilitat d’aplicar sancions administratives a determinats fets relacionats amb el discurs d’odi i la discriminació, cosa que fins ara havia sigut pràcticament exclusiu de l’àmbit penal i molt residual en l’àmbit administratiu.
A més, avala una sanció en què no hi ha una víctima determinada o determinable, sinó que el que se sanciona és el missatge per considerar que atempta contra la dignitat d’un col·lectiu de persones. En aquest sentit, també obre la porta al fet que certs missatges o discursos, en els quals la Fiscalia o els Tribunals no aprecien indicis d’infracció penal, puguin ser perseguits per la via administrativa.
Alhora, i en un sentit més concret, aquesta decisió confirma la correcta aplicació del règim sancionador de la Llei 19/2020. El text és molt clar en aquest sentit, ja que malgrat que en molts casos les infraccions previstes per la llei són confuses, repetitives o inclús solapades amb l’àmbit penal, la sentència afirma que estan degudament tipificades i reuneixen les condicions bàsiques per ser aplicades, respectant el principi de legalitat. Així doncs, avala un procediment sancionador que va ser complex i difícil, amb diferents parts interessades, al·legacions en diversos sentits i que va culminar amb una resolució administrativa sancionadora de gairebé quaranta pàgines. Això implica també posar de manifest la necessitat de comptar amb recursos suficients i voluntat política perquè l’Administració tiri endavant procediments d’aquestes característiques.
Pel que fa al text en si, la jutgessa introdueix elements molt interessants, com la importància que atribueix a la normativa europea i internacional, citant explícitament la Declaració Universal dels Drets Humans, la Carta de Drets Fonamentals i les Directives antidiscriminació de la Unió Europea o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, en la interpretació de l’article 14 de la Constitució.
En aquest sentit, la sentència és il·lustrativa en un àmbit en què hi ha molta disparitat de decisions, ja que a nivell europeu, la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre les sancions administratives en l’àmbit del discurs d’odi i la discriminació és molt variada. La resolució administrativa sancionadora cita sentències del TEDH com l’assumpte Beizaras i Levickas v. Lituània, de 14 de gener de 2020, en què s’afirma que la incitació a l’odi no implica necessàriament una crida a la violència o altres actes delictius, o el cas Féret v. Bèlgica, de 16 de juliol de 2009, que avala sancions administratives en un incident racista.
El criteri que exigeix el TEDH per validar restriccions a la llibertat d’expressió protegida a l’art. 10 del CEDH és la necessitat que la restricció a) estigui prevista per llei, b) obeeixi a un propòsit legítim, i c) sigui proporcionada. En la resolució administrativa es desenvolupen i justifiquen aquests tres ítems, especialment la proporcionalitat, argumentant que les frases exhibides “generen un ambient d’hostilitat, menyspreu, rebuig i discriminació envers les persones trans* i les persones no-binàries, i neguen la seva realitat i diversitat corporal, generant un rebuig cap a les mateixes”, una argumentació que ha sigut avalada pel Jutjat.
Conclusions
En definitiva, la sentència és la primera decisió judicial que avala una sanció de la Llei 19/2020 i constitueix un precedent molt rellevant en un moment de retrocés de drets i normalització del discurs d’odi. Així mateix, obre la porta al fet que òrgans administratius puguin, a través de la potestat sancionadora, limitar certs missatges d’hostilitat o que ataquin a la dignitat de determinats col·lectius.
