Mediació electrònica en l’àmbit de la responsabilitat mèdico-sanitària: estat actual de la qüestió

Sens dubte, que la mediació, com a mètode de resolució de conflictes, es troba actualment en auge. De fet, en els darrers temps no ha parat d’implementar-se la seva regulació en diferents àmbits, fins al punt d’haver-se convertit ja en un requisit previ de procedibilitat en algunes matèries.

No obstant això, no és menys cert que ens desenvolupem, en aquests moments, en una societat cada cop més digitalitzada, on la tecnologia o, fins i tot, la robotització, formen part de la nostra realitat. En aquest context, sembla lògic avançar, també en la resolució de conflictes, cap a la digitalització, per això hem de reflexionar sobre les possibilitats de la mediació electrònica, en els diferents àmbits jurídics.

En aquest sentit, una de les matèries en què es planteja la possibilitat i, fins i tot, de vegades, la conveniència de dur a terme un procés de mediació en format electrònic, és respecte a conflictes de responsabilitat mèdico-sanitària. Ara bé, no és senzill enquadrar el context jurídic en què s’ha de desenvolupar aquest procés. En primer lloc, cal tenir en compte que són molts i molt diferents els supòsits en què es pot generar responsabilitat en l’àmbit sanitari, tant per les causes que hi poden donar lloc, com pels diferents subjectes que hi poden intervenir i ser part en el conflicte.

Però, a més, una segona qüestió summament important en relació amb aquesta matèria, és el context on s’hagi realitzat la prestació del servei sanitari, és a dir, si el fet que pot originar responsabilitat ha tingut lloc a l’àmbit de la sanitat privada o de la pública. En l’àmbit de la sanitat privada, la via de la mediació com a mecanisme de resolució del conflicte, i, concretament, de la mediació electrònica, és molt més factible, tant per a la determinació de la responsabilitat com de la quantia, encara que en el conflicte siguin part essencial les companyies asseguradores que cobreixen la responsabilitat civil derivada de la pràctica sanitària.

En canvi, en un context de prestació sanitària en l’àmbit públic, quan la responsabilitat pels danys causats no és exigible directament al personal sanitari, sinó que n’ha de respondre directament l’Administració Sanitària Pública, en l’àmbit de la Responsabilitat Patrimonial de la Administració, l’ús en si mateix de la mediació com a via de resolució del conflicte, presenta més dificultats d’implementació, i la mediació electrònica se’ns mostra encara més complexa avui dia.

Pel que fa a la mediació en els procediments administratius, la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, recull, al llarg del seu articulat, diverses referències a aquesta possibilitat. Així, d’una banda, a l’article 86 preveu, de manera general, la previsió expressa de terminació convencional d’aquest procediment, tant amb personal de dret públic com de dret privat, sempre que aquests acords no siguin contraris a l’ordenament jurídic, no versin sobre matèries no susceptibles de transacció i tinguin per objecte satisfer l’interès públic que tenen encomanat.

En aquest sentit, resulta una qüestió fonamental determinar quines matèries es poden considerar susceptibles de terminació convencional. Especialment rellevant per a la matèria que ens ocupa, trobem a l’apartat 5 d’aquest mateix article, que reconeix expressament aquesta possibilitat respecte dels procediments per responsabilitat patrimonial; en aquest cas, l’acord aconseguit entre les parts haurà de fixar tant la quantia com la forma de la indemnització, conforme l’article 34 de la Llei 40/2015, de 1 doctubre, de Règim Jurídic del Sector Públic.

A aquesta possibilitat de terminació convencional en supòsits de responsabilitat patrimonial, es refereixen també, entre d’altres, els articles 22 i 91 de l’esmentada norma. El primer, per regular la possibilitat de suspensió del procediment administratiu quan s’iniciïn negociacions per assolir un pacte o conveni; i el segon, respecte a la resolució que ha de dictar el corresponent òrgan administratiu, quan s’hagi aconseguit un acord entre les parts.

Per tant, malgrat els dubtes que es puguin plantejar sobre la mediació com a mecanisme de resolució de conflictes amb l’Administració pública, sanitària, en aquests casos, concretament, podem afirmar que té obertes totes les possibilitats.

Una altra qüestió diferent és si la mediació en aquests procediments administratius pot ser electrònica, entenent per electrònica aquella que es fa a través d’algun mecanisme, mitjà o plataforma tecnològica que permeti dur a terme el procediment sense la presència física de les parts.

Pel que fa a això, cal advertir que si bé, la mediació a través de plataformes i mitjans electrònics ja és una realitat en diferents àmbits, com, per exemple, consum, la mediació electrònica en relació a qüestions administratives encara està per desenvolupar, tant en sentit tecnològic com en sentit normatiu, ja que no existeix, de moment, ni plataforma o suport per part de l’Administració, que entenem és a qui correspondria oferir i implementar aquesta via, ni regulació específica sobre les possibilitats de mediació electrònica en l’àmbit de l’Administració Pública.

Tot i això, també és cert que estem en ple procés de digitalització de l’Administració Pública i les últimes normes aprovades sobre aquesta matèria així ho acrediten, per la qual cosa tampoc podem descartar que, en un futur, no es desenvolupi i s’explori aquesta possibilitat, almenys, respecte d’aquelles matèries, com ara la responsabilitat patrimonial, en les què està admès l’ús de la mediació com a mecanisme adequat de resolució del conflicte.

Finalment, no podem acabar aquestes reflexions breus sense fer referència a les possibilitats de la mediació en l’àmbit de la responsabilitat sanitària en via penal. Aquesta via, com és sabut pel principi d’intervenció mínima del dret penal, queda reservada als supòsits més greus, i és aplicable tant en fets ocorreguts en sanitat pública com privada, quan el professional sanitari actua amb dol o imprudència i aquesta pot ser, greu o lleu. En aquest supòsit, també és aplicable la mediació, amb totes les seves singularitats per tractar-se de la via penal i, més concretament, la mediació electrònica, que, fins i tot, es podria considerar més beneficiosa que la tradicional per a les víctimes, pel fet de tractar-se d’un procés virtual, en què no es produeix trobada física.

En conclusió, acabem aquestes línies afirmant la constant expansió de la mediació com a mecanisme de resolució de conflictes, en tots els àmbits jurídics, en general, però també en l’àmbit de la responsabilitat mèdico-sanitària, si bé amb més facilitat en supòsits de sanitat privada, a la qual correspon exigir aquesta responsabilitat per via civil, que en supòsits de sanitat pública en què entra en joc l’Administració sanitària pública, tot i que també és una matèria en què s’està potenciant actualment. Però, a més, no només s’ha de potenciar la mediació, sinó també la implementació de la mediació electrònica, ja que estem en una societat cada vegada més digital on l’ús de les tecnologies es troba cada cop més normalitzat. Això sí, per aconseguir-ho, cal superar alguns inconvenients rellevants que van més enllà del desenvolupament tecnològic o normatiu, com ara garantir el respecte als drets de totes les parts i als principis en què es basa el procediment de mediació, per dotar-lo de la seguretat jurídica necessària.

Bibliografia sobre el tema

BARONA VILAR, S. (Ed. Lit.). (2022). Justícia polièdrica en període de mudança. Nous conceptes, nous subjectes, nous instruments i nova intensitat. Tirant Lo Blanch. València. (623 pàgs.).

FONTESTAT PORTALÉS, L. i CALAZA LÓPEZ, S. (Dir.). (2023). Justícia col·laborativa en línia: Mediació digital. Dykinson, Madrid (192 pàg.).

FONTESTAT PORTALÈS, L. (Dir.). (2022). Vies emergents de solució extrajudicial de litigis a la Societat digital. Thomson Reuters Aranzadi, Cizur Menor, (284 pàg.).

JIMÉNEZ LÓPEZ, MN, Els processos per Responsabilitat civil mèdic sanitària, Madrid, Tecnos, 2011. (135 pàg.)

VALLESPÍN PÉREZ, D. (Dir.). (2023). Intel·ligència artificial i procés: garanties vs eficiència , Juruá, Porto (279 pàg )