Llei d´unitat de mercat: primera sentència, per Santiago Valencia Vila
Letrado de la Xunta de Galicia
El 22 de juny de 2017 es va dictar la primera de les Sentències sobre la llei 20/2013 de garantia d’unitat de mercat (LGUM), disponible a la web del TC. Deriva del recurs 1397/2014 interposat pel Parlament de Catalunya, i ha estat acordada per unanimitat.
No és improcedent considerar que la LGUM, juntament amb la LRSAL, són segurament les lleis ordinàries de major transcendència constitucional de la passada legislatura.
Sobre la LGUM es van interposar quatre recursos (presentats pel Parlament i Govern de Catalunya, i Governs d’Andalusia i Canàries) i va haver-hi dues comissions bilaterals, amb País Basc i Galícia, acabades amb acords interpretatius (BOE 12 agost i 29 octubre 2014), que aquesta STC ja adverteix que no li vinculen.
A majors, podem veure el recorregut aplicatiu d’aquesta norma en l’II informe del Consell per a la Unitat de Mercat (22.02.2017), obrante en: http://www.mineco.gob.es/stfls/mineco/economia/gum/ficheros/iiinformesecum.pdf
Entrant ja en la Sentència, al·ludirem primerament al validat.
S’admeten els arts. 14 i 23.2 LGUM, pel qual han de donar-se trasllat dels projectes de normes que afectin a la unitat de mercat, així com que el format d’intercanvi d’informació ho fixarà l’Estat a falta d’acord, sota el paraigua del principi de cooperació.
Sobre els arts. 5, 16, 17, 18 i DF segona (després extrapolat a la DF tercera), reguladors dels mitjans d’intervenció administrativa en l’activitat econòmica amb un llistat més exigent de les «raons imperioses d’interès general», el TC considera que aquesta enumeració és «suficientment oberta» per a l’exercici de les competències autonòmiques. Afegeix que es no li van portar mostres de cuales unes altres haguessin d’haver-se inclòs. Finalment, recorda que l’art. 149.1.13 CE permet la fixació per la normativa estatal d’una determinada modalitat d’intervenció administrativa i, per tant, també la restricció d’alguna d’elles -autorització aquí-.
Com sabem, la LGUM també va instaurar una via administrativa específica. El recurrent criticava que, en ella, l’informe de la Secretaria del Consell d’Unitat de Mercat hauria de ser «tingut en compte» per l’autoritat competent a l’hora de decidir. Per al TC, tal secretaria és un òrgan de cooperació (art. 149.1.13 CE) i, atès que tal informe no és equiparable a un vinculant, ho valida, doncs solament implica «com a màxim» una motivació reforçada per l’òrgan resolutiu, la qual cosa es tradueix en una fallada interpretativa en aquest punt.
Finalment, descarta l’anul·lació de la Disposició final quarta, sobre títols competencials, doncs ja van ser interpretats en els concrets articles.
Endinsant-nos ara en la part estimatoria, s’anul·len els articles referits al principi d’eficàcia en tot el territori nacional (arts. 19, 20 i 18, lletres b, c i i i D.A desena), que implicaven tal eficàcia per als actes, disposicions i mitjans d’intervenció de les autoritats del lloc d’origen, quan l’accés a l’activitat, amb desplaçament llavors de la normativa del lloc de destinació.
El TC veu aquí un trassumpte del principi del principi de reconeixement mutu de la Unió Europea, però amb la diferència que aquell només juga si hi ha equivalència de protecció entre les normatives d’origen i destinació. No se’ns escapa que, per al TC, l’Estat sempre tindria a la seva disposició les competències horitzontals (art. 149.1.1 i 13) per fixar un marc normatiu unitari, reflexió que segurament mereixeria d’un comentari específic.
Per a la Sentència, la LGUM va més enllà de tot això: no es basa en l’equivalència de protecció (fins i tot recull que les normatives més exigents quedarien desplaçades per les quals menys traves imposin) i no implanta una uniformitat normativa doncs la pluralitat de règims autonòmics perviu. Conclou llavors que només seria constitucional aquesta extraterritorialitat «si es respecta un pressupost: l’equivalència en la protecció del legítim objectiu pretès per les normes i actes del lloc d’origen i els de el lloc de destinació». El TC expulsa aquests preceptes però deixa marcat com podria ser una futura implantació d’aquest principi.
Finalment, anul·la, «unicamente en la seva aplicació a actes o disposicions de les CC.AA», la suspensió automàtica que podia comportar el contenciós interposat per la CNMC (apartat 2 del nou art. 127 quáter LJCA), on, prenent com a mirall l’art. 161.2 CE, el tribunal solament entraria a valorar posteriorment si la mantenia o no. Per al TC és un mecanisme de control exorbitant que només pot derivar d’un ancoratge constitucional.
