Les administracions públiques i el dret a un habitatge digne. Reflexions a la llum del nou pla estatal d´habitatge, per Joaquin Tornos

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona

Qui ha de fer efectiu el principi rector establert en l’article 47 de la Constitució espanyola que imposa a tots els poders públics l’obligació de garantir als ciutadans l’accés i el manteniment en un habitatge digne?

Segurament després de la lectura del precepte constitucional citat el ciutadà es dirigirà al seu Ajuntament per exigir un habitatge digne o evitar que se li desnoni de la qual ocupa. El govern municipal és l’administració més propera i els ciutadans la conceben com la responsable de garantir l’accés a totes les prestacions a les quals es creu tenir dret.

Però qui té atribuïda realment aquesta responsabilitat en el nostre sistema? Qui pot realment donar contingut al mandat constitucional?

El recent RD 106/2018 de 9 de març pel qual es regula el Pla Estatal d’Habitatge 2018-2021 inicia la seva Exposició de Motius amb la següent afirmació: “la garantia constitucional del goig d’un habitatge digne i adequada com a responsabilitat compartida de tots els poders públics s’ha vingut procurant durant els últims anys mitjançant diferents polítiques”.

Més enllà, doncs, de les respectives competències, es fa referència a una responsabilitat compartida, que s’ha concretat en polítiques canviants.

Doncs bé, és aquest Reial decret el que ens mou a una reflexió sobre la realitat del nostre sistema de distribució de competències i el seu ulterior exercici, sistema normalment analitzat a partir de la vindicatio potestatis dels diferents àmbits materials oblidant que les polítiques públiques requereixen sempre actuacions conjuntes.

El cas de l’habitatge és un bon exemple. A quina administració s’atribueix aquest títol material com a competència exclusiva? Si examinem el nostre bloc constitucional conclourem que són les Comunitats Autònomes les que han assumit aquesta matèria com a competència exclusiva. L’article 137 de l’Estatut Català és un bon exemple.

Però això és realment així? Són les Comunitats Autònomes les que elaboren de forma autònoma les polítiques d’habitatge a Espanya? Si fos així quina justificació tenen els successius plans estatals d’habitatge? I, quin paper correspon als ens locals?

El RD 106/2018 es justifica competencialment amb la referència a l’article 149,1-13, disposició final primera, mentre que la disposició final segona habilita al Ministre de Foment per dictar quantes disposicions siguin necessàries per al seu desenvolupament i execució. Les Comunitats Autònomes, se’ns diu en l’Exposició de Motius, van participar en la seva elaboració, segurament per poder accedir després als fons compromesos amb el Pla.

Certament el títol competencial de l’Estat per elaborar el Pla poden discutir-se. Però més enllà d’una discussió centrada en els títols competencials en matèria d’habitatge, no és cert que en aquesta matèria, com en moltes unes altres, estem davant una responsabilitat compartida, davant una política pública que requereix esforços concurrents des de diverses administracions en exercici de títols competencials diversos?

La garantia de l’accés i manteniment en un habitatge digne requereix mesures de política fiscal, reformes de la legislació processal i d’arrendaments urbans, política de sòl i urbanística, gestió de parcs d’habitatge públic, mesures de foment. També pot recórrer-se a mesures coactives per tractar d’imposar la funció social de la propietat, com a impostos, sancions i expropiacions. I en tot caso comptar amb recursos econòmics suficients.

Cadascuna d’aquestes activitats se sustenta o afecta a títols competencials diversos del d’habitatge. I són títols materials que pertanyen a l’Estat o a les Comunitats Autònomes. Però la política d’habitatge, si vol ser eficaç, ha d’utilitzar tots aquests instruments, els quals estan distribuïts com a competència materials diferenciades entre els diferents ens territorials.

Per tant, existeix certament en matèria d’habitatge una responsabilitat compartida que exigeix que l’exercici de les respectives competències materials que incideixen en la política d’habitatge hagi de dur-se a terme de forma compartida. Això requereix que l’actuació dels diferents nivells territorials es fonamenti en la lleialtat constitucional, i en els principis de coordinació, cooperació i col·laboració i que, d’altra banda, es reforcin i facin operatives les fórmules organitzatives de cooperació. De manera particular es fa present la necessitat que el Senat es converteixi en una veritable Càmera territorial, la Càmera d’acord en la definició d’aquest tipus de polítiques, que després concreten i executen les Comunitats Autònomes amb la col·laboració de les diferents entitats locals.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*