La desconnexió de l’Estat, per Joaquin Tornos

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona

(English version).

Després de les eleccions catalanes del 27 de setembre, en què l’opció secessionista no va aconseguir la majoria de vots però si una àmplia majoria d’escons, semblava lògic imposar un temps d’espera per conèixer els resultats de les eleccions generals del 20 desembre i, a continuació, obrir una negociació amb el Govern estatal resultant amb la finalitat de buscar una solució al conflicte amb Catalunya.

No ha estat així. La manca de majoria parlamentària suficient de Junts pel Si ha permès, a la CUP, sorprenentment, amb només 10 diputats, imposar el seu full de ruta. D’aquesta manera s’ha abandonat la idea d’un procés negociador cap a la independència que pogués estar sustentat en la força d’un partit independentista amb ampli suport popular, per a optar per una via rupturista i revolucionària.

Aquesta nova full de ruta és la que dissenya la Resolució del Parlament Català, pactada per Junt paper Si i la CUP, aprovat el passat 9 de novembre. En la mateixa s’afirma que les  eleccions del 27 setembre 2015 van atorgar al Parlament català un mandat democràtic per procedir a declarar solemnement l’inici del procés de creació de l’Estat català independent en forma de República. Al costat d’aquesta declaració solemne el més rellevant és que en el mateix Acord s’insta el futur Govern a iniciar, en un termini màxim de 30 dies, la tramitació de les lleis del procés constituent de Seguretat Social i d’Hisenda Pública. Alhora s’afirma que el Parlament Català, com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, ha de dur a terme un procés de desconnexió democràtica amb l’Estat espanyol, sense supeditar-se a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, al qual considera deslegitimat i sense cap competència.

S’afegeix també que s’insta el Govern català a complir exclusivament aquelles normes que emanin del Parlament català.

Aquesta declaració del Parlament no suposa una declaració formal d’independència, sinó la voluntat d’exercir una pretesa plena sobirania del poble català que vagi conformant per la via dels fets la realitat d’un Estat independent actuant totalment al marge de l’ordre constitucional constituït.

D’aquesta manera es tracta d’avançar cap a la independència a través d’una clara i voluntària provocació, d’un acte de força, que en última instància pretén forçar la inevitable reacció del Govern de l’Estat amb la finalitat última que aquesta intervenció estatal pugui generar més rebuig a un Estat que es qualificarà de opressor, tractant d’aquesta manera de guanyar més adhesions al procés separatista. També es pretén aconseguir el suport internacional per a la resolució del problema polític català.

Òbviament la Resolució del Parlament és manifestament inconstitucional, serà impugnada davant del Tribunal Constitucional, es suspendran immediatament els seus efectes i el Tribunal Constitucional més tard declararà la seva inconstitucionalitat. El Parlament Català, poder constituït, ha d’actuar dins dels límits que marca la Constitució, i el poble català no té la sobirania que pretén autoatribuir. No hi ha una legitimitat democràtica que pugui imposar-se a la Constitució. La legítima reivindicació a la independència ha d’articular, si escau, de forma pactada i pel procediment de la revisió constitucional. Però és que a més, els resultats de les eleccions del 27 setembre 2015 neguen l’existència d’una majoria de vots a favor de la independència, el que deslegitima també democràticament la Resolució del Parlament.

Els riscos d’aquesta opció són immensos. S’incrementa el fraccionament de la societat catalana, es tanquen portes per a futurs acords, i tot es basa en la provocació a l’Estat espanyol amb la finalitat que el procés sobiranista avanci gràcies a l’ampliació de l’enfrontament entre Espanya i Catalunya.

S’ha imposat un camí de ruptura mitjançant una perillosa prova de força al poder del Govern de l’Estat, ignorant que aquest poder no només compta amb la força del dret, la Constitució i els instruments d’acció llocs a les mans, sinó també amb la legitimitat d’oposar-se a una Resolució d’un Parlament que no tenen compte la voluntat dels seus propis ciutadans i que se situa frontalment fora de l’ordenament jurídic.

Mentrestant el futur immediat pot oferir un nou escenari. Ni hi haurà Declaració Unilateral d’Independència, ni desconnexió, ni acord amb el Govern de l’Estat. El més segur és que els ciutadans catalans siguin cridats a les urnes de nou en un futur no llunyà.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*