Homenatge a Jordi Solé Tura, per Eliseo Aja

Catedrático de Derecho Constitucional de la UB

El passat mes de desembre, la Junta de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona va acordar denominar al nou edifici de la Facultat com a “Aulari Jordi Solé Tura”, en record de qui va ser catedràtic i degà d’aquesta Facultat i, sobretot, membre de la Ponència del Congrés dels Diputats que va redactar el primer projecte de Constitució. En ocasió del descobriment de la placa corresponent, el dia 7 de maig, va tenir lloc un acte acadèmic previ en la Facultat, amb les intervencions dels professors Dr. Jordi Capo Giol, la Dra. Eulalia Vintró Castells, el Dr. Eliseo Aja i el Dr. Xavier Pons Rafols, degà de la Facultat. És impossible recollir totes les idees que es van expressar però seria pitjor deixar passar l’acte sense un comentari.

El sentit d’atribuir el nom d’un professor a un edifici universitari respon a la mateixa pràctica social que condueix a designar els carrers de la ciutat amb noms de persones il·lustres: Es tracta de mantenir el record de les grans personalitats, i en el cas dels professors, lògicament, es refereix principalment a les seves idees.

Però no poden separar-se les seves teories de l’entorn que va envoltar la seva vida. En aquest cas Jordi Solé Tura (JST) no només va destacar per les seves idees en Dret constitucional i Teoria de l’Estat sinó també pel conjunt de la seva personalitat i la seva dedicació a la política: d’origen humil, va ser un gran treballador; va iniciar els seus estudis als 20 anys, però va fer el batxillerat (de 6 cursos) en any i mig; va treure premi extraordinari de fi de carrera en la Facultat i va aconseguir la càtedra enmig de moltes dificultats. Certament va ser un professor particular perquè en ple franquisme es va afiliar al PSUC (els comunistes de Catalunya), i davant la imminència d’una detenció va haver de marxar a l’exili diversos anys. Després del reingrés en la Universitat, va ser expulsat per dos anys, de manera que en les seves Memòries comenta que encara que va començar la docència en 1959 no va donar un curs sencer fins a 1970.

Com a professor era clar i pedagògic no només amb els estudiants sinó amb els professors més joves que començàvem a ingressar en el departament que llavors es deia dret polític, i que tenia altres elements destacats, per raons diverses, en els professors Jimenez de Parga i Isidre Molas. La seva idea del que era per a ell un bon professor la podem deduir de l’elogi que un dia va aplicar al gran historiador Pierre Vilar: el veritable mestre no és el que vol explicar-lo tot sinó el que ensenya l’essencial i la manera d’acostar-se a això.

Aquestes idees van ser comentades per tots els intervinents en l’acte acadèmic, però cadascun va destacar alguns records particulars. La Dra. Vintró, catedràtica de Grec en la UB, va recordar els anys que van coincidir en el Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya, però va destacar també les fases polítiques prèvies, de travessia del desert, quan va ser expulsat del PSUC per criticar la línia oficial en els anys seixanta, quan va crear Bandera Vermella, a final dels seixanta, juntament amb Jordi Borja i altres líders de l’esquerra, en la dinàmica generada per la revolució francesa del 68, o quan va tornar al PSUC en 1974. En totes aquestes èpoques difícils JST va destacar per la seva honestedat i coherència polítiques en defensa de les classes populars.

La intervenció del professor Jordi Capo, catedràtic de Ciència Política UB es va centrar en el treball de JST per a modernitzar el marxisme, en unes circumstàncies difícils perquè l’enemic principal era el franquisme, i les crítiques als partits comunistes o nacionalistes “oficials” podien fàcilment malinterpretar-se. Jordi va patir aquesta crítica però no va deixar d’incorporar les idees més renovadores enfront de models estereotipats, destacant la difusió de Gramsci a Espanya, els intents de renovació empresos per Althusser i Poulantzas i la incorporació del comunisme italià, que es coneixeria popularment com eurocomunisme. El professor Capo va destacar la influència que aquest afany renovador li va proporcionar entre els professors més joves de la UB, reflectit en el fet que la majoria dels catedràtics de Dret Constitucional i Ciència Política de les Universitats catalanes en el període de canvi de segle hem estat deixebles seus.

La meva intervenció lògicament havia de centrar-se en les aportacions de JST en les Corts Constituents, destacant d’entrada que va exercir un dels papers més rellevants que ha tingut un català (juntament amb Roca Junyent) en tota la història del constitucionalisme espanyol.

Diversos llibres reflecteixen la seva trajectòria intel·lectual des del punt de vista de la Constituent i la seva contribució a la Constitució actual.

Catalanisme i revolució burgesa, que havia estat la seva tesi doctoral, analitza la teoria de Prat de la Riba i del primer nacionalisme català, i li va servir per a donar llum a la distinció entre els interessos del nacionalisme i dels moviments d’esquerra. Constitucions i períodes constituents s’escriu just abans de les Corts Constituents de 1977-78 i va ser un repàs de la història constitucional d’Espanya per a evitar que torni a reproduir-se la divisió de les dues Españas; la reflexió té molt a veure amb l’estratègia del consens que es va acabar imposant en l’aprovació de la Constitució.

El fullet sobre els comunistes i la Constitució el va escriure en plenes Corts Constituents per a donar compte a la direcció del PCE de l’orientació que el partit estava mantenint en les Corts: l’amplitud dels drets fonamentals, els enunciats difícils de nous drets socials (fins a admetre el canvi social dràstic si es realitza democràticament), i les institucions representatives. La monarquia i el sistema autonòmic apareixien com els punts més difícils d’acceptar. La monarquia, que tenia assegurada la majoria en tot cas en aquelles Corts, seria acceptada pel PCE-PSUC si el monarca al seu torn assumia la legitimitat i el funcionament plenament democràtics. L’Estat autonòmic, va ser el resultat consensuat entre el federalisme que va defensar JST (especialment en alguns punts com el Senat) i les posicions dels altres partits, que anaven des del nacionalisme particularista al regionalisme tipus italià. JST va tornar anys després sobre el tema i les seves reflexions són particularment interessants en el seu llibre sobre autonomies, federalisme i autodeterminació.

Quan ens trobem davant un pensament tan potent com aquest sol aparèixer la temptació de preguntar-nos què faria tal personalitat davant les dificultats actuals, però convé evitar aquest perill i prendre dels nostres models no les seves conclusions, que són d’una altra època, sinó la seva forma de raonar.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*