Dret de manifestació: Control preventiu?, per Marc Carrillo
Catedrático de Derecho Constitucional de la Universitad Pompeu Fabra
El dret de manifestació és una dels senyals d’identitat de l’Estat democràtic. La Constitució ho reconeix com a dret fonamental de participació de titularitat individual i d’exercici col·lectiu, doncs només d’aquesta forma pot ser més eficaç l’exposició amb publicitat en llocs de trànsit públic, d’idees i plantejaments sobre la realitat social i la defensa d’interessos generals o de determinats sectors socials. Com recorda el Tribunal Constitucional (TC), es tracta d’una «manifestació col·lectiva de la llibertat d’expressió exercitada a través d’una associació transitòria de persones»; o també d’un «llit del principi democràtic participatiu» (STC 195/2003, FJ 3). En aquest sentit, convé precisar que en el sistema polític de democràcia representativa configurat a través de les eleccions -encara sent aquesta la principal forma de participació política- la participació política dels ciutadans no s’esgota en elles triant als parlamentaris, ni exclou altres formes de participació en els assumptes públics. Per aquesta raó, no és banal que sobre el dret de manifestació el TC subratlli en la citada sentència que «para molts grups socials aquest dret és, en la pràctica, un dels pocs mitjans dels quals disposen per poder expressar públicament les seves idees i reivindicacions». Per la seva banda, el Tribunal Europeu de Drets Humans insisteix que «la protecció de les opinions i de la llibertat d’expressar-les constitueix un dels objectius de la llibertat de reunió» (Cas Stankov, sentència de 13 de febrer de 2003, &85).
Quan la Constitució (art. 21) reconeix el dret de reunió i de manifestació precisa que «en els casos de reunions en llocs de trànsit públic i manifestacions es donarà comunicació prèvia a l’autoritat que només podrà prohibir-les quan existeixin raons fundades de pertorbació de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns». Òbviament, la comunicació no significa una petició d’autorització prèvia a l’autoritat administrativa. Això només és així en formes autoritàries de govern, en les quals el que únic exercici de drets que poden tolerar és aquell que aquesta sotmès a un control preventiu per l’Administració. El règim que estableix la Constitució està en les antípodes d’aquesta concepció; per tant, la fi d’aquesta comunicació, subratlla el TC, és que «l’autoritat administrativa pugui adoptar les mesures pertinents per possibilitar tant l’exercici en llibertat del dret dels manifestants com la protecció de drets i béns de la titularitat de tercers» (STC 59/1990, FJ 5).
És evident que el dret de manifestació com la resta de drets fonamentals –excepte el dret a no ser torturat ni ser sotmès a penes o tractes inhumans o degradants- no és un dret absolut i, en conseqüència, està sotmès a límits (STC 36/1982, FJ 6): el límit és la preservació de l’ordre públic. Ara bé, en una societat oberta i lliure la garantia de l’ordre públic no és tampoc un ben jurídic absolut. Per aquesta raó, com la democràcia no es basa només a procurar el benefici individual, és lògic que el dret de manifestació que s’expressa al carrer pugui comportar una molèstia col·lectiva, circumstància aquesta que la resta de ciutadans no pot deixar d’assumir. Per això el límit de l’ordre públic al que es refereix la Constitució, només permet la prohibició de manifestacions quan existeixin raons fundades que desvetllin un risc per a la seguretat ciutadana. Així l’exercici del dret de manifestació ha de ser pacífic i és contrària a això la pràctica de la violència. Però el fet que grups aïllats puguin aprofitar l’ocasió per practicar-la no habilita a l’autoritat administrativa i als seus agents per exercir una repressió indiscriminada. Entra dins de la professionalitat de la policia i l’encert democràtic dels seus responsables distingir i aïllar als violents, però no considerar per igual a tots els manifestants. Uns manifestants que tret que es conciten per cometre accions delictives, no hi ha raó jurídica suficient per rebutjar que es autoconvoquen fent ús dels instruments que proporcionen les noves tecnologies de la informació i la comunicació (Tics).
Les raons fundades per prohibir o canviar l’itinerari d’una manifestació no poden sustentar-se en un simple esment a la possible pertorbació de l’ordre públic. La regla jurídica aplicable en aquest cas obliga al fet que una actuació administrativa de prohibició haurà de limitar-se a supòsits excepcionals i, en cas de dubte, sempre haurà d’aplicar-se el criteri més favorable al dret (principi favor libertatis). El mateix sentit d’excepcionalitat i proporcionalitat de la restricció, és el que ha d’aplicar-se quan enfront del dret de manifestació s’oposa la garantia de la llibertat de circulació, sacralizando el seu contingut fins a ampliar abusivament els límits que la Constitució estableix.
En fi, la preservació de l’ordre públic no pot ser argument de prohibició quan en una manifestació, com recorda el professor Torres Muro, “vagin a expressar-se idees que puguin contradir l’ordre públic formal, perquè llavors estaríem negant als dissidents la possibilitat de manifestar-se en contra de les bases de la concepció del món dominant”. Referent a això, constitueix un mal precedent l’ocorregut al desembre en els voltants de l’Audiència Nacional a Madrid, quan un reduït grup de manifestants, que demandava l’extradició sol·licitada per una jutge argentina de dos torturadors de la dictadura franquista, van ser advertits per la policia de ser sancionats amb 600 euros per concentració il·legal i desobediència a l’autoritat. Un mal precedent, en la mesura en què constitueix un exemple de dissuasió i, fet i fet, de control preventiu per autoritat administrativa sobre l’exercici d’aquest dret fonamental.
