Decisió del Tribunal Europeu de Drets Humans de 4 d’octubre de 2018, Aumatell i Arnau v. Espanya, per Andreu Olesti
Catedrático de Derecho de la Unión Europea de la Universitat de Barcelona
El passat 4 d’octubre la secció tercera del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar una decisió declarant la inadmissibilitat de la demanda interposada per la Sra. Aumatell contra Espanya.
La demandant formava part de la sindicatura electoral de la demarcació territorial de Tarragona. Havia estat nomenada, el 8 de setembre, per la sindicatura electoral central de Catalunya, òrgan creat específicament per supervisar l’organització del referèndum d’autodeterminació previst en la Llei 19/2017 de 6 de setembre aprovada pel Parlament de Catalunya, en aplicació de la Resolució 807/XI de 7 de setembre. El 7 de setembre la Llei 19/2017 i la Resolució 807/XI van ser suspeses provisionalment pel Tribunal Constitucional (TC). El 13 de setembre, el TC, mitjançant providència, va recordar als membres de la sindicatura electoral central la suspensió de la Resolució 807/XI. El TC també va acordar advertir als membres de les sindicatures electorals de les demarcacions territorials, mitjançant un acte que va ser notificat a la demandant. Davant la falta de resposta, el 20 de setembre, el TC li va imposar una multa coercitiva de 6000 euros diaris i li va concedir tres dies per presentar al.legacions abans d’adoptar la decisió definitiva. L’acte es va publicar en el Butlletí Oficial de l’Estat però no se li va notificar personalment. El mateix dia la Sra. Aumatell va dimitir del càrrec i va presentar les seves al•legacions. El TC mitjançant acte de 14 de novembre, li va aixecar la sanció.
La demandant al•lega la infracció de quatre disposicions del Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (CEDH), que han estat rebutjades per la Decisió del TEDH i declarades inadmissibles per trobar-se manifestament mal fundades. Els preceptes en qüestió són els següents: l’article 6, paràgraf 1 del CEDH, on denuncia la violació del seu dret a un procés equitatiu davant el Tribunal Constitucional (TC). L’article 7, al•legant que va ser sancionada per un comportament no constitutiu de delicte al moment que va ser comès, doncs ser membre de la sindicatura electoral de Tarragona no constituïa delicte. L’article 13, esgrimint la falta de dret a un recurs efectiu davant una instància nacional, al no poder contradir el contingut de l’acte del TC, ja que només era possible presentar al•legacions. Finalment invoca l’article 14 reclamant la infracció del principi de no discriminació arguyendo que és víctima de persecució política per la seva implicació en la participació i facilitació de la celebració del referèndum.
El TEDH amb caràcter preliminar, aixeca dubtes sobre el compliment del requisit obligatori de l’esgotament dels recursos interns abans de dirigir-se a la instància jurisdiccional (article 35 CEDH). La Sra. Aumatell, a diferència dels altres membres de la sindicatura electoral, no va formular un recurs de súplica contra l’acte del TC on es van imposar les multes. Aquesta omissió no és examinada en la mesura en què existeixen altres motius d’inadmissibilitat.
Respecte a l’article 6, el TEDH recorda que el punt de partida de l’examen de l’aplicabilitat de l’aspecte penal d’aquesta disposició requereix fundar-se sobre els tres criteris establerts per la seva jurisprudència. El primer consisteix en la qualificació conformement al dret nacional, i en aquest sentit observa que el TC ha considerat que les multes coercitives no constituïen una sanció en sentit estricte; no obstant això aquesta apreciació constitueix només el punt de partida, la indicació nacional és merament formal i relativa. El segon es refereix a la naturalesa de la infracció i el tercer ho constitueix la severitat de la sanció a la qual s’enfrontarà la persona afectada. Els criteris segon i tercer són alternatius i no són necessàriament acumulatius, és suficient amb que la infracció sigui de naturalesa penal o li exposi a una sanció que per la seva gravetat entri en l’àmbit penal. D’acord amb aquests criteris el TEDH arriba a la conclusió que la sanció imposada té “tints penals” i en conseqüència examina si s’han garantit els drets previstos per a l’àmbit penal de l’article 6 davant la jurisdicció constitucional.
El TEDH estima que l’absència de notificació de l’acte de 20 de setembre on se li imposava la multa podria suscitar problemes des de la perspectiva de l’article 6; això no obstant això, aquesta manca no va impedir que la demandant pogués conèixer el contingut de la resolució i elevés les seves al•legacions davant el TC. En conseqüència el Tribunal considera que les limitacions ocasionades no suposen la vulneració dels seus drets i llibertats conforme al CEDH.
En relació a la infracció de l’article 7, el TEDH assenyala que no pot concloure que existís una absència de previsibilidad segons s’estableix en el precepte. La possibilitat de sancionar amb una multa, així com el procediment relatiu a la mateixa estaven previstos i contemplats en la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC).
La infracció de l’article 13 per l’absència de recurs és rebatuda pel TEDH per la previsió, en la LOTC, d’un recurs de súplica contra les decisions del TC en la matèria. Aquesta acció va ser exercitada per la resta dels membres de la sindicatura electoral contra l’acte del TC que els imposava les multes.
Finalment l’al•legació fonamentada en l’article 14 del Conveni també és rebutjada per falta de connexió amb altres preceptes del CEDH. Aquesta disposició no té entitat independent i només pot ser invocada en connexió amb el gaudi dels drets i llibertats garantits pel CEDH. En la seva jurisprudència, el TEDH prohibeix tractar de forma diferent, a aquelles persones que es troben en una situació equiparable sense justificació objectiva i raonable. En canvi, la demandant apel•la a aquest precepte de manera aïllada i sense aportar elements de comparació amb altres situacions que poguessin considerar-se anàlogues.
