El debat sobre l’aforament: confiem en les institucions democràtiques?, per Tomàs Font i Marc Vilalta

Situats en un context de creixent desafecció a la política representativa i d’ invocació d’una necessària regeneració democràtica,  l’actualitat més recent ha tornat a situar al centre del debat polític la discussió sobre els privilegis i garanties que les lleis reconeixen als que ostenten alguns càrrecs públics i, en particular, sobre la necessitat de que se’ls reconegui un fur jurisdiccional especial.

Com és sabut, a l’ordenament espanyol s’anomena fur (fuero) al dret, i deure, que tenen determinades persones de ser jutjades per un tribunal diferent – normalment, de caràcter jeràrquicament superior – al que els correspondria si s’apliquessin les regles processals ordinàries. Aquesta modificació de l’ordre processal, en atenció a la persona enjudiciada, es preveu per a una diversitat de càrrecs molt diferents: des dels parlamentaris estatals i autonòmics, passant pels membres del Govern de l’Estat i de les Comunitats Autònomes, magistrats, jutges i fiscals, membres del Tribunal Constitucional, consellers d’Estat i del Tribunal de Comptes, entre d’altres, i arribant, en certs aspectes, als membres dels cossos i forces de seguretat. Així, doncs, podem afirmar que l’aforament constitueix un fenomen notablement freqüent a Espanya, a diferència d’altres països europeus on aquesta possibilitat es limita a supòsits molt taxats. Valgui l’exemple del president del Consell de Ministres italià Silvio Berlusconi jutjat per un tribunal ordinari de Milà.

La justificació d’aquesta prerrogativa s’ha trobat en la voluntat d’evitar la interposició de querelles per simples motius d’oportunisme polític, i protegir així el normal funcionament de la institució de la que formen part, però també en la garantia de la independència i bon funcionament de l’òrgan jurisdiccional que les ha d’enjudiciar, davant de potencials pressions externes o, també, de les que pogués exercir el propi encausat per raó del seu càrrec polític o institucional. Però la doctrina ha objectat, amb raó, que això denota una desconfiança respecte de la independència i capacitat dels òrgans jurisdiccionals inferiors, impròpia d’un Estat de dret. Desconfiança que, en canvi, altres creuen que s’hauria d’estendre a la Sala penal del Tribunal Suprem, atès el sistema de nomenament dels seus membres. En qualsevol cas, el Tribunal Constitucional ha senyalat – per exemple, en la STC núm. 22/1997, d’11 de febrer – que l’aforament permet preservar un cert equilibri entre els diferents poders públics.

La vinculació de l’aforament amb la funció exercida permet afirmar que aquesta prerrogativa hauria de ser operativa únicament mentre l’aforat ocupa un determinat càrrec públic. I és que, una vegada aquesta persona cessa en les funcions per a les que va ser nomenat o escollit, ja no hi hauria cap institució a protegir ni posició de prevalença de la que protegir el jutge i, per tant, no hi hauria raó per sostreure als implicats de les regles processals ordinàries, amb independència de les complicacions processals que el canvi de situació pogués produir. Entendre el contrari – com es pretén en favor de l’anterior Cap d’Estat a través la Llei Orgànica 4/2014, de 4 de juliol– seria considerar que el fur especial protegeix una persona en concret, independentment del càrrec que ocupi; interpretació que s’ha considerat difícilment conciliable amb el principi d’igualtat de tots els ciutadans en un Estat de Dret (art. 14 CE), a la vegada que també denota una certa desconfiança en la fortalesa de la institució de la monarquia constitucional.

Pel que fa al fur judicial especial – l’aforament –  cal destacar, en primer lloc, que aquest no  s’ha de confondre amb la inviolabilitat ni amb la immunitat de la que gaudeixen també determinats càrrecs públics representatius (arts. 71.1 i 71.2 CE). Tot i que és cert que són institucions que presenten certes semblances, difereixen notablement en les seves finalitats. Així, mentre que la inviolabilitat pretén garantir la lliure formació de la voluntat de l’òrgan legislatiu, en permetre que els parlamentaris puguin expressar lliurement les seves opinions en exercici del seu càrrec; la immunitat persegueix protegir els representants públics davant d’aquelles actuacions que poguessin restringir-ne la llibertat per motivacions polítiques, tot i que la praxis al nostre país ha estat bastant favorable a la concessió dels corresponents suplicatoris.

Per altre banda, cal tenir present que, tot i que sovint es presenta l’aforament com un privilegi, en un cert sentit també es pot entendre com una limitació, ja que es privaria a determinades persones del dret fonamental a la segona instància en l’àmbit penal (art. 24.1 CE). I és que, en efecte, l’actual legislació no permet apel·lar a un òrgan superior quan ha estat, per exemple, el Tribunal Suprem qui ha enjudiciat aquestes qüestions. En qualsevol cas, el Tribunal Constitucional ha vingut a justificar l’absència d’un segon grau de jurisdicció, no només per l’especial protecció i garantia que suposa l’enjudiciament per un tribunal superior sinó perquè la pròpia naturalesa constitucional d’aquesta prerrogativa converteix en innecessària una ulterior valoració de la proporcionalitat en la restricció del dret fonamental – en aquest sentit s’expressa, entre d’altres, la STC núm. 64/2001, de 17 de març –.

Finalment, es pot plantejar un darrer interrogant: el fur judicial especial és renunciable, com sembla que ha plantejat el Síndic de Greuges? Al nostre entendre, la resposta ha de ser negativa ja que, com hem dit abans, no es tracta d’un privilegi personal sinó d’una prerrogativa que forma part de la configuració institucional del càrrec que s’ocupa. Les normes que estableixen la competència objectiva dels diferents òrgans judicials – incloent els furs especials – són normes de caràcter imperatiu, indisponibles per les parts, tal i com ha subratllat expressament el Tribunal Constitucional – per exemple, en la STC núm. 22/1992, d’11 de febrer – Per tant, si una persona volgués renunciar al seu aforament hauria de desistir també, de forma necessària, del càrrec públic que ocupa.

De tota manera, és cert també que, en algunes ocasions – per exemple, en la Interlocutòria de 16 de març de 2007, núm. rec. 20670/2006 –, el Tribunal Suprem ha vingut a limitar la seva pròpia competència per enjudiciar determinats fets comesos per alguns càrrecs públics, condicionant-la únicament a aquelles conductes expressament relacionades amb l’exercici del càrrec, el que, al final, resultaria contradictori amb la fonamentació que s’ha volgut donar a l’aforament.

En definitiva, l’aforament és una institució que en el moment actual ofereix massa interrogants i contradiccions, pel que necessàriament caldrà replantejar el seu significat i la seva extensió dins d’un context polític i social que reclama els valors de transparència, de igualtat, de regeneració … i de confiança en les institucions democràtiques.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>