Davant la nova etapa política (I), per Francesc Pallarés

Una important sentència judicial ha estat la gota que ha fet vessar el got, una oportunitat per a un canvi a través de la moció de censura. El triomf de la iniciativa de Sánchez amb el suport de Podemos i dels nacionalistes bascos i catalans, ha configurat un nou escenari polític. Es trenca així una situació claustrofòbica en el procés polític, tancat en una competència híper-nacionalista espanyola en relació al “tema català”, entre un sotsobrant però encara resistent PP i un Cs de mediàtic impuls, en la qual només semblava possible la substitució de partit dominant a favor de Cs. El triomf de la moció de censura obre horitzons més amplis.

El nou govern no és de coalició ni es basa en un acord parlamentari, escenaris que en bona lògica podrien haver-se produït atès que Units Podemos ha aportat gairebé tants escons (71) com el PSOE (85) al triomf de la moció. De totes maneres, com ja va anunciar Sánchez és un govern PSOE amb independents que s’obre en adreces diverses, amb un entreteixit de territoris, famílies i tendències, de connexions cap al passat i d’obertura cap al futur; el missatge radical en igualtat s’acompanya d’un missatge clar cap a l’ortodòxia econòmica dominant.

El nou govern no té programa si bé apunta algunes intencions. De moment, té imatge i algun missatge, encara que per a això últim caldrà esperar a una formulació més completa. La majoria de ministres en el gabinet constitueix una imatge i un missatge poderosos. Entronca amb el moviment social de fons més important dels últims temps: l’afirmació feminista. També imatge i missatge europeista.

A més, la dosificada comunicació de les/els noves/nous ministres ha constituït un gran exercici de comunicació. Permetent una continuada aparició en l’agenda al mateix temps que també una dedicació especial als mèrits i capacitats de les/els noves/nous governants.

El nou govern ha tingut molt bon acolliment en la majoria dels mitjans de comunicació i en conseqüència en l’opinió pública. També òbviament en els partits que han recolzat la moció, encara que manifestant lògiques cauteles. Només el PP ha mantingut un discurs deslegitimador, mentre la reaccions a Cs eren contradictòries.

Cal tenir en compte, no obstant això, que la reduïda base de Partit del nou govern si bé pot tenir certs rèdits positius d’imatge, pot crear problemes importants de suports interns cara a l’immediat futur (ex: candidatures electorals). A més de plantejar el problema de fons sobre el paper de les organitzacions de partit en el procés polític democràtic.

En tot cas el triomf de la moció i el nou govern han permès sortir del clima cada vegada més enrarit creat per un govern sense més programa que resistir i una “oposició” que no era alternativa real. D’una banda, Cs havia deixat enrere l’embranzida cap a la regeneració i aire social liberal amb el qual havia entrat en l’escena política. Orientat progressivament a la dreta i convertit en el suport del PP no esperava més que l’erosió d’aquest per ocupar el seu lloc. D’altra banda, un PSOE apagat, encara en crisi de paràlisi atrapat entre el passadís a la investidura de Rajoy i la posterior recuperació de la Secretaria General per Pedro Sánchez aixecat per les bases d’esquerres. La “demonització” de Podemos ha estat el complement necessari per intentar impedir el creixement d’aquesta opció que no agrada al establishment al qual qüestiona radicalment, però potser més important, per intentar allunyar al PSOE de tan indesitjable companyia, evitant així la formació d’una coalició de canvi progressista. La “expulsió” de l’independentisme català de l “àmbit de legitimitat” per als acords, restava 17 escons més a una alternativa. El procés polític quedava doncs tancat, sense una altra sortida que el canvi lampedusià de Cs.

En la situació configurada després del triomf de la moció de censura, el govern Sánchez apunta clarament a eleccions, però no immediates. Després de l’apagada fase anterior el PSOE ha de reconstruir-se com a opció de govern i, paradoxalment, ho farà des del propi govern, encara que sobre una feble base parlamentària i el manteniment de la situació anterior en altres importants centres de poder. No sembla bona situació per a una estada fins a 2020.

Per la seva banda, el PP necessita una veritable refundació, encara hi ha pendents de sentència importants causes de corrupció que li impliquen. La dimissió de Rajoy ajuda a això, però òbviament el tema és molt més profund que el lideratge d´una persona. En tot cas, surti finalment refundació o operació de maquillatge, fins després de l’estiu el PP estarà centrat en el seu propi procés intern, prestant menor atenció a la funció d’oposició, sense descurar-la.

Tampoc està massa interessat Podemos, recuperant-se de l’important esforç mediàtic de desgast al seu lideratge i del conflicte intern que això ha provocat, calmat no obstant això per l’important suport dels afiliats en consulta interna.

Per la seva banda, Cs que va pressionar de totes les maneres per aconseguir eleccions immediates va acabar donant suport a Rajoy davant la moció del PSOE, i ha quedat desorientat i descavalcat de l’ona favorable d’opinió que l’empenyia abans de la moció.

Tampoc PNB, ERC i PDECAT, estan interessats en unes eleccions generals a curt termini.

Amb l’acabament de legislatura en la primavera de 2020, la decisió de convocatòria anticipada depèn de Sánchez. No és una decisió que pot preveure’s des d’ara.

Probablement Sánchez voldrà aprofitar el període de “lluna de mel” de recepció del nou govern per preparar el llançament a la sorra electoral. Les primeres enquestes posteriors a la formació del govern ja situen al PSOE com a primera força. Però si bé la durada fins a 2020 pot suposar un avantatge per a millor preparació, una major durada també porta aparellada una major probabilitat per l’aparició de contradiccions i experimentar erosió. Escenari, aquest últim, d’elevada probabilitat com a conseqüència de la complexitat dels problemes, dels plantejaments d’altres partits i de contradiccions internes.

No sembla doncs mancat de lògica plantejar-se la possibilitat de fer coincidir les eleccions generals amb les municipals, autonòmiques i europees de la propera primavera. En un període que el PSOE pot mantenir encara com a “dolç”, la “estatalització” del macro procés electoral li permetria, amb l’impuls des del centre, reforçar la seva posició en els altres tres àmbits de govern.

Share on Facebook12Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*