Tenen opinió les institucions polítiques?, per Ignacio Villaverde

Hi va haver una època en què els governs i les institucions polítiques es dedicaven a allò per al que eren investits o elegits, governar. D’un temps ençà aquestes institucions polítiques que tenen atribuït l’exercici de la sobirania representant als ciutadans per a legislar, o que són investits amb la confiança d’aquests mateixos ciutadans per a dirigir la política de l’Estat, o de la Comunitat Autònoma o del seu municipi, també opinen, se sumen o es solidaritzen amb les opinions d’altres, fan declaracions “institucionals”, pengen pancartes de les finestres de les seves seus, realitzen campanyes publicitàries amb llaços o prenen partit per una o altra causa. En definitiva, participen activament en el debat públic d’idees i opinions. Aquestes institucions ho fan de forma conscient i decidida, i no es limiten a expressar les seves idees i opinions a través d’una determinada “política” pública, o en la seva activitat administrativa o institucional reglada en exercici de les seves competències i fent ús de les seves potestats (normant, ajudant, fomentant, subvencionant, resolent …). Governen a través de l’opinió, i no només per mitjà de les seves accions de govern. Són actors i emissors en el procés públic de comunicació. La qüestió és si aquesta parcialitat institucional és constitucionalment admissible.

Recentment, Víctor Vázquez Alonso ha publicat un brillant treball sobre la doctrina de la Cort Suprema nord-americana relativa a l’anomenat “Government Speech” en què aborda aquest assumpte i el relatiu a la neutralitat dels poders públics (valgui dir l’Estat, per abreujar) en l’emissió d’opinions. Sembla que la tesi de la Cort i la doctrina americana majoritària (simplifico els arguments) sosté que l’Estat té el dret a articular el seu discurs polític a través de qualsevol dels seus actes, doncs, quan “el govern parla, la Primera Esmena no prohibeix que determini el contingut del que diu” i triï lliurement el missatge que vol expressar, excepte en els anomenats “public fora”, on ha de romandre neutral llevat que acrediti un interès públic imperiós per intervenir en el debat públic. Per a la Cort i la doctrina americana, és en el procés polític i no en el judicial on s’han de dirimir les responsabilitats per aquestes opinions “governamentals”, llevat que s’hagi infringit injustificadament el mandat constitucional de neutralitat en els fòrums públics. Jo no tinc clar que aquesta doctrina es pugui importar al cas espanyol, almenys. Entre altres coses, perquè, al meu parer, el poder públic no té llibertat d’expressió. Si s’expressa, no ho fa a l’empara de l’article 20.1 CE, sinó com un mer “acte polític”, que no és immune al control judicial, per cert.

Aquest és sens dubte un assumpte complex i molt interessant. En el cas espanyol han recaigut ja diverses sentències en la jurisdicció ordinària que han anul•lat les resolucions adoptades per certs ajuntaments que feien seves les pretensions de la “Campanya de Boicot, Desinversió i Sancions contra Israel” (coneguda per la seva abreviatura BDS) en considerar en la majoria dels casos que aquest “acte polític” vulnerava els drets a no ser discriminat per raons ideològiques, religioses o d’origen (articles 14 i 16 CE). Una cosa similar pot passar amb certes pancartes o l’ús de llaços que ostensiblement estan emprant certes institucions. L’assumpte, al meu parer, va més enllà d’una simple qüestió discriminatòria o de considerar aquest tipus actuacions com un simple “acte polític”. Com he dit, els poders públics no tenen llibertat d’expressió, per molt que sí la tinguin, i fins i tot reforçada, la persona que els componen. No hi ha dubte que les declaracions individuals dels regidors, diputats, senadors o parlamentaris autonòmics són exercici de la seva reforçada llibertat d’expressió en la seva condició de representants polítics dels ciutadans. Però un ple d’un ajuntament o d’un parlament no té llibertat d’expressió per molt representant polític que sigui de la ciutadania, i per molt que en ell es pugui debatre qualsevol cosa. Aquests òrgans representen al ciutadà per complir amb determinades funcions que els atribueixen la Constitució o les seves lleis reguladores. Els poders públics, tots, tenen assenyalades funcions, tenen atribuïdes competències per a exercir aquestes funcions, i potestats per exercir les competències, i en un Estat democràtic de Dret, aquesta tríada delimita allò sobre el que poden expressar-se, i la seva expressió té una forma pròpia de produir-se (lleis, reglaments, resolucions, acords, etc.). El resultat del debat que es produeixi en el seu si no es pot formalitzar com els vingui de gust. Les normes que els regulen assenyalen amb claredat com s’ha de fer. Així ha de ser, perquè quan parlen les institucions públiques han de fer-ho essent representatives de tots els ciutadans, i no només d’una part, per molt majoritària que sigui. Algun matís s’ha de fer en el cas d’òrgans unipersonals o del poder que tingui atribuït indirizzo polític. En aquests casos, difícilment es pot exigir-los una “neutralitat” en el debat dels assumptes públics o impedir-los que “opinin”, perquè aquests actes “polítics” són una altra forma d’exercir la seva competència de direcció política (si té atribuïda aquesta funció d’orientació política , és clar). No obstant això, la irrupció d’aquestes opinions institucionals pot alterar greument l’obertura i llibertat del debat públic d’idees perquè el que diu una institució pública pot tenir efectes jurídics i ve acompanyada d’una auctoritas que pot desequilibrar el mateix pes que han de tenir en el procés de comunicació pública tota opinió que circula en ell. Potser per això, en certs fòrums públics, els seria exigible un deure de neutralitat, que només es podria exceptuar, com sosté la Cort Suprema nord-americana, si concorren raons imperioses d’interès públic.