Les universitats i centres de recerca: actors en la seguretat internacional
Introducció
En l’actual context de l’anomenada Great Power Competition (la competència entre grans potències)[i], qualsevol avantatge científic o tècnic té la possibilitat de concedir a l’Estat que la tingui una situació privilegiada respecte a la resta. Davant d’aquesta realitat, les universitats i els centres de recerca de tot el món s’han convertit en actors geoestratègics clau, capaços de situar un Estat a l’avantguarda no només de la ciència sinó també de la competició per aconseguir una autonomia estratègica. Així mateix, molts dels coneixements obtinguts en el context acadèmic tenen un doble ús, és a dir, que a més a més de promoure el desenvolupament dels Estats, també són susceptibles de contribuir a la proliferació d’armes de destrucció massiva (ADM: armes nuclears, químiques i biològiques i certes tecnologies de míssils). Si bé l’acadèmia sempre ha estat profundament vinculada al desenvolupament dels països, la seva importància s’està tornant cada cop més significativa, ja que el nombre de tecnologies i avenços capaços de desestabilitzar la seguretat internacional és cada vegada més gran.
Davant d’aquest panorama, la Unió Europea ha adoptat diferents mesures orientades, d’una banda, a garantir que els Estats membres no exportin coneixement de doble ús que pugui contribuir a la inestabilitat internacional i, per altra banda, a salvaguardar la seguretat del coneixement generat a la pròpia Unió per promoure la seva autonomia.
Control d’exportacions i Universitats
Les universitats són actors clau de la seguretat nacional i internacional perquè tenen coneixements especialitzats que el Reglament UE 2021/821[ii] sobre exportacions de béns de doble ús obliga a controlar. Aquests béns són materials i tecnologies químiques, biològiques i nuclears susceptibles de ser emprades tant per a fins civils com per a finalitats militars relacionades amb la proliferació d’ADM. Atesa la seva dualitat, aquests ítems tangibles i intangibles (com instruccions o coneixement), són sotmesos a controls, la qual cosa implica que les universitats, com a creadores de coneixement estratègic, siguin considerades exportadores. L’enllaç, per tant, entre les universitats i el control d’exportacions, és l’anomenada proliferació acadèmica, un tema emergent en el dret internacional i de la UE que assenyala centres acadèmics i investigadors d’àmbits tecnològics sensibles com a subjectes fonamentals en el control de la investigació que duen a terme. En conseqüència, les universitats tenen actualment la responsabilitat, com a líders de la investigació, d’exercir un paper en la seguretat internacional.
Lluitar contra la proliferació acadèmica és una obligació jurídica que ha sorprès les universitats en considerar-les “exportadores” i obligar-les a controlar els projectes de recerca, els socis col·laboradors i, fins i tot, les possibles publicacions, sempre que tinguin vinculació amb els béns de doble ús.
Tot i que des de fa algun temps les universitats són en el punt de mira dels organismes reguladors i encarregats de vetllar pel compliment d’aquesta normativa (en la mesura que tenen un paper destacat en la innovació en múltiples àmbits científics i tecnològics), el cert és que continua existint una notable manca de conscienciació sobre els riscos que això implica.
No obstant això, a més del desconeixement al voltant dels riscos de proliferació en l’àmbit universitari, hi ha reptes més grans relacionats amb la pròpia cultura acadèmica. La universitat, en la condició de fòrum d’intercanvi de coneixement, es basa en l’obertura, la col·laboració i -cada cop més- la mobilitat dels seus investigadors i estudiants. Per això, la submissió de les universitats a obligacions de control entra en col·lisió amb un dels seus principis fonamentals: la llibertat acadèmica, també coneguda com a llibertat de càtedra.
Juntament amb els reptes assenyalats, també cal fer esment a dificultats i reptes, com l’alt contingut tècnic de la normativa, la complicada presa de decisions i, arribat el cas, la identificació de possibles responsables, que dificulten la pròpia aplicació dels controls. Tot això comporta que el nivell de compliment actual entre els Estats membres de la UE respecte a les obligacions de control d’exportacions a l’àmbit universitari resulta encara molt desigual.
La seguretat de la recerca (Research Security)
D’altra banda, encara que no gaire allunyat de la problemàtica anterior, trobem la seguretat de la recerca -sovint també anomenada seguretat del coneixement-.
Aquest concepte presenta la seva pròpia delimitació, amb un abast més ampli i un marc normatiu diferent al del control d’exportacions de béns de doble ús -tot i que tenen certa similitud en tant que tots dos fan referència al coneixement generat en centres de recerca acadèmica- . La seguretat de la investigació és definida per la pròpia Unió Europea com “l’anticipació i la gestió dels riscos relacionats amb: a) la transferència no desitjada de coneixements i tecnologia crítics que puguin afectar la seguretat de la Unió i dels seus Estats membres, per exemple si es canalitzen cap a fins militars o d’intel·ligència a tercers països; b) la influència malintencionada en la investigació que permeti instrumentalitzar la investigació per part de tercers països o des d’aquests a fi de, entre altres coses, crear desinformació o incitar a l’autocensura entre estudiants i investigadors, vulnerant així la llibertat acadèmica i la integritat de la investigació a la Unió; c) violacions de l’ètica o de la integritat, quan s’utilitzin coneixements i tecnologies per conculcar, infringir o soscavar els valors i els drets fonamentals de la Unió definits als Tractats”.[iii]
En poques paraules, la recerca i la innovació europees han de ser protegides de possibles influències estrangeres malintencionades que puguin comprometre els valors o la seguretat de la UE. Ara bé, fer front a aquests riscos quan l’obertura, la cooperació internacional i la llibertat acadèmica són els principis essencials en què se sustenten les universitats, és un desafiament per al qual s’han d’implicar “les autoritats públiques de tots els nivells”, tal i com recomana el Consell de la UE.[iv]
A més de tractar-se d’un concepte més ampli, que engloba tota aquella investigació estratègica que es pugui utilitzar en contra dels interessos de la UE, una altra diferència de la seguretat de la investigació respecte dels controls d’exportacions de béns de doble ús, és que la Unió no disposa d’un instrument jurídicament vinculant sobre la primera. Així com el Reglament 2021/821 sobre control d’exportacions de béns de doble ús, obliga tots els Estats membres a controlar les seves transferències estratègiques tangibles i intangibles de materials i tecnologies de doble ús, les recomanacions sobre la seguretat de la investigació són, de moment, l’únic marc del qual es disposa en aquesta matèria. No obstant això, la seva importància no és fútil, ja que, de fet, forma part de les mesures que sustenten l’Estratègia Europea de Seguretat Econòmica[v] adoptada recentment. Tot i això, la manca de força vinculant d’aquestes mesures explica la tèbia aplicació que els Estats estan duent a terme.
Així mateix, convé tenir present la transformació a la qual aquest marc sotmet a les universitats, que estan passant de ser mers centres acadèmics a ser subjectes clau en el manteniment de la seguretat nacional i internacional. A més de les dificultats vinculades a l’avaluació de riscos i a la pròpia aplicació en l’àmbit acadèmic, en la majoria dels casos, encara no existeix un marc jurídic nacional que les obligui a tal cosa o que serveixi de guia i assessorament en la matèria.
Consideracions finals
La Unió Europea, encara que no és l’únic subjecte internacional preocupat amb la seguretat del coneixement, està avançant en la regulació de les mesures que salvaguardin la investigació i la protegeixin, tant de ser utilitzada per a fins relacionats amb la proliferació d’ADM, com de ser utilitzada contra els valors i la seguretat de la pròpia Unió i els seus Estats membres. Per això, i seguint la màxima que diu que la investigació acadèmica haurà de ser “tan oberta com sigui possible i tan tancada com sigui necessària”, s’insta les autoritats tant regionals com nacionals a cooperar amb les universitats i centres de recerca en la aplicació d’uns controls al coneixement, que hauran d’assolir un equilibri entre l’obertura i la seguretat, respectant i protegint principis essencials com ara la llibertat acadèmica, l’autonomia institucional i la no-discriminació.
[i] Savoy, C. M. y Staguhn, J. (2022). Global Development in an Era of Great Power Competition. Center for Strategic and International Studies. Disponible en: www.csis.org/analysis/global-development-era-great-power-competition
[ii] PARLAMENT EUROPEU I CONSELL DE LA UE, Reglament (UE) 2021/821 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de maig de 2021, pel qual s’estableix un règim de la Unió de control de las exportacions, el corretatge, l’assistència tècnica, el trànsit i la transferència de productes de doble ús (versió refosa) (DO L 206 de 11.6.2021, pp. 1-461). Disponible a: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32021R0821
[iii] CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA, Recomanació del Consell, de 23 de maig de 2024, sobre la millora de la seguretat de la recerca (C/2024/3510) (DO C de 30.5.2024, pp. 1-9) Disponible a: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=OJ:C_202403510
[iv] Ibid
[v] ALT REPRESENTANT DE LA UNIÓ PER ASSUMPETS EXTERIORS I POLÍTICA DE SEGURETAT, Comunicació conjunta al Parlament Europeu, al Consell Europeu i al Consell, Estratègia Europea de Seguretat Econòmica, Brussel·les, (20.6.2023 JOIN(2023) 20 final) Disponible a: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:52023JC0020
