Els Centres Públics d’Investigació a Espanya, per Laura Díez Bueso
Catedrática (A) de Derecho Constitucional de la UB
La política científica s’ha convertit en matèria prioritària per a la Unió Europea, marcadament des del Consell Europeu de Lisboa de 2000 i amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa en 2009, moment en el qual es reforcen les capacitats de les institucions europees en aquesta matèria. La conjuntura de crisi econòmica i financera s’entén com una oportunitat per fomentar la política científica centrant-la en els grans reptes socials, idea que fonamenta la Innovation Union aprovada en 2010 i la European Research Area de 2012, emmarcades ambdues en l’estratègia Europa 2020 per al creixement intel·ligent, sostenible i integrador.
El govern espanyol i diversos executius autonòmics han mostrat la seva voluntat de pujar-se al carro d’aquesta prioritat, que interpreta la recerca científica i tecnològica com una forma de generació d’ocupació i creixement econòmic. Això situa als Centres Públics de Recerca (CPI) en el punt de mira, doncs bona part de la recerca es desenvolupa en aquestes entitats d’iniciativa pública creades tant a nivell estatal com a autonòmic.
El procés de creació d’aquests Centres ha estat progressiu en el temps, amb alguns moments puntuals d’abundant florida. En alguns casos, també ha vingut de la mà de la reestructuració de centres precedents. A més, la seva naturalesa s’ha vist marcada per la legislació general relativa al règim jurídic de les administracions públiques i al règim de contractació administrativa o laboral. Com a conseqüència, en l’actualitat comptem amb una confusa amalgama de Centres i sense un mapa concís que permeti fer una foto fixa exacta de la situació d’aquestes entitats.
Aquesta falta de precisió concerneix a diversos aspectes de la seva configuració, doncs no existeix unitat en la forma jurídica que adopten els Centres, la seva organització no és homogènia, el seu finançament és divers i les seves avaluacions sense un criteri definit. Si bé és cert que la gobernanza de la ciència demanda flexibilitat, també ho és que la mateixa no pot comportar improvisació o presa de decisions sense una reflexió prèvia sobre com configurar els CPI.
Aquesta heterogeneïtat no és baladí doncs els paràmetres descrits decideixen en gran manera el major o menor èxit de la recerca al nostre país. En l’àmbit de l’organització, la major o menor capacitat decisòria dels representants del Govern en l’adreça del Centre condiciona la presa de decisions científiques. Per la seva banda, el nivell d’aportacions públiques al pressupost del CPI vincula el seu potencial científic i tècnic. Finalment, la forma d’avaluació pot ser molt diversa i dirigir-se únicament al control o tenir com a finalitat principal la detecció d’àmbits de millora; a més, a aquesta avaluació poden lligar-se o no certs bons, com per exemple avantatges fiscals.
Al costat d’aquests paràmetres, els dos que en l’actualitat es mostren especialment claus en la configuració dels CPI són l’estructuració general dels Centres i la forma jurídica que adopten.
Respecte al primer aspecte, a nivell quantitatiu resulta cridanera la disparitat en el nombre de Centres si es comparen les dades de Catalunya amb la resta de Comunitats Autònomes. Concretament, aquesta Comunitat compta amb gairebé 50 Centres de Recerca (A prop) enfront de les escasses desenes d’altres autonomies com la basca, la madrilenya o l’andalusa. Amb vista a racionalitzar el sistema i a instàncies de l’OCDE, el govern català convoca periòdicament el programa SUMA per incentivar la fusió o associació entre els A prop o entre aquests i altres estructures o institucions col·laboradores. No obstant això, aquest esforç ha aconseguit reduir poc més que una desena de Centres.
També a nivell estatal s’està per la reducció de Centres, a partir de la vigent Llei de la ciència de 2011 que planteja una nova reorganització dels Organismes Públics de Recerca (OPIs) de l’Administració General de l’Estat. En aquest cas la iniciativa correspon al govern i suposarà l’extinció dels OPIs quan una part substancial de les seves finalitats i objectius coincideixi amb la d’uns altres. No obstant això, aquesta refundición no s’ha produït fins al moment amb alguna aïllada excepció.
En definitiva, sembla que la voluntat de reestructurar el sistema no està oferint resultats acceptables, la qual cosa d’altra banda acostuma a resultar habitual en aquest tipus de processos.
En relació amb la forma jurídica i dins dels Centres que disposen de personalitat jurídica pròpia, trobem des de consorcis a fundacions o associacions passant per entitats públiques empresarials. L’opció per una o una altra forma ha depès de condicionants molt diversos, com la tradició soci-jurídica en cada nivell polític (consorcis o fundacions a Catalunya o associacions a País Basc) o la normativa general sobre administracions públiques en altres casos (com les agències a nivell estatal). En qualsevol supòsit, en cap dels casos s’ha donat encara amb la fórmula propícia que permeti un adequat equilibri entre flexibilitat organitzativa i econòmica i rendició de comptes.
D’aquesta última circumstància és clar exemple el succeït en els CPI de l’Estat. Malgrat que existeixen Centres estatals amb forma de consorci (com el Centre Nacional de Supercomputación), de fundació (com la Fundació Centro d’Estudis Monetaris i Financers) o d’organisme autònom (com el Centre de Recerques Sociològiques), com CPI el CSIC destaca indiscutiblement per sobre de tots. Creat en 1939, aquest Centre ha recorregut un llarg trajecte que inaugura una nova etapa en 1986 amb l’aprovació de la primera Llei de la ciència del període democràtic. Després de 20 anys com a organisme autònom i a resultes de la Llei d’Agències Estatals de 2006, el CSIC passa a ser l’Agència Estatal Consell Superior de Recerques Científiques. I només una dècada després i com a conseqüència de l’aprovació de la Llei 40/2016 que suprimeix aquest tipus d’entitats, el CSIC es veurà forçat a retornar a la seva forma originària d’organisme públic.
En definitiva, també en àmbit de la forma jurídica dels CPI queda molt camí per recórrer, la qual cosa perjudica la tasca investigadora que duen a terme aquests Centres i a resultes d’això el posicionament del nostre país en una de les principals prioritats de la Unió Europea.
Els termes OPI i CPI volen dir el mateix o porten implícit diferències legals entre ambdós tipologies d’entitats? Quines exactament?
OPI de la AGE: exemple CSIC
OPI de les CCAA: exemple IRTA
CPI: tota la resta de centres d’investigació amb participació pública majoritària però no absoluta?
Gràcies.