3.- 40 anys de Constitució – Els partits polítics a Espanya 40 anys després, per Cesáreo Rodríguez-Aguilera

El sistema polític de l’actual Espanya democràtica descansa en un règim notablement partitocràtic dominat per reduïdes cúpules dirigents que, d’un costat, controlen moltes institucions, i d’un altre, depenen del finançament públic per subsistir. No obstant això, aquest sistema tancat de partits presenta símptomes d’erosió des de 2015 per la irrupció de nous actors polítics. La gran majoria dels partits va assumir gairebé des del principi els trets que alguns acadèmics han definit com “atrapa-ho tot” donat l’objectiu de captar vots de les més diverses procedències a fi de copar el màxim nombre de llocs públics possibles. Així, en els partits es va imposar la cerca de tot tipus d’electors, cert “centrisme” ideològic transversal, un fort protagonisme de líders personalistes, la conformació de potents aparells burocràtics, una modesta afiliació, la gestió institucional i una presència mediàtica constant.

Aquesta hegemonia dels partits es consagra en la pròpia Constitució (art. 6 del Títol Preliminar, especialment protegit) i l’única qüestió que va resultar alguna cosa polèmica va ser la de la il·legalització de partits per una via diferent de la penal clàssica. La veritat és que, en aquest cas, es va optar pel model de control procedimental (conductes) i no pel finalista (de “democràcia militant”, com a Alemanya). Després de 24 anys en els quals el braç polític d’ETA (amb diverses denominacions) va actuar amb absoluta impunitat justificadora del terrorisme (i rebent finançament públic), l’Estat va decidir acabar amb aquesta anòmala situació mitjançant una nova llei de partits en 2002. L’assumpte va acabar a Estrasburg i el TEDH va ser unànime en donar la raó a l’Estat espanyol: la dissolució de Batasuna va ser una “necessitat social imperiosa” per la seva complicitat provada amb una organització terrorista i per la seva vocació ideològica antipluralista.

La qüestió mai ben resolta -encara que en això Espanya no és una excepció entre les poliarquíes- és la del finançament de partits. Més enllà del model “mixt” instaurat que és la norma a Europa (aquí molt desequilibrat perquè el 80% dels ingressos que obtenen són públics), el més discutible ha resultat ser l’assignació fixa que els partits reben al marge de les seves despeses electorals, amb el que així gairebé es converteixen de fet en aparells de l’Estat i es desvinculen de la societat. Afegir que els mecanismes de control són insatisfactoris donat que el Tribunal de Comptes (per cert, designat pels partits al Parlament) té mitjans i procediments limitats d’actuació. Les incessants despeses de la política i els laxos controls van afavorir greus pràctiques de corrupció per la col·lusió dels partits amb alguns grups d’interès privats. Tot això va suposar un seriós frau social, una deterioració de la qualitat democràtica i unes pràctiques clientelars molt disfuncionals i en aquests vicis van incórrer gairebé tots els principals partits espanyols (prou recordar els casos Gürtel en el PP, els ERE en el PSOE o l’assumpte Palau de CiU entre molts uns altres).

Des del punt de vista organitzatiu molt ràpid els partits espanyols van renunciar a estructurar-se d’acord amb el clàssic model de masses: encara que en els inicis de la transició els comunistes es van acostar al mateix, la seva gravíssima crisi entre 1981 i 1982 va acabar amb l’intent. Només el PNB ha conservat trets d’aquesta tipologia per presentar-se com un partit-comunitat. En suma, els imperatius de la política institucional postmoderna van fer que pràcticament tots els partits assumissin el model professional-electoral. Donada la relativització de les grans ideologies tradicionals (que van resistir malament que bé fins a la caiguda del Mur de Berlín en 1989) no és casual que els actuals partits (el fenomen és universal, com ha assenyalat el politòleg italià Bordignon) estiguin cada vegada més personalitzats (el líder carismàtic com a símbol), alhora que es mantenen inèrcies burocràtiques antigues de funcionament piramidal i jeràrquic. La complexitat de la política contemporània requereix, a més, recórrer als “experts”, d’aquí el creixent paper dels mateixos en els aparells partidistes i en les institucions (l’anormal proliferació de càrrecs de confiança de lliure designació reflecteix l’extensió del fenomen).

Donada la profunda imbricació dels partits amb les institucions de l’Estat, la seva dependència sobre aquest tema (juntament amb els mitjans de comunicació social) ha variat la naturalesa dels mateixos. A Espanya s’ha donat pas, en conseqüència, a un model molt partitocràtic: de “ocupació” de l’Estat i de lottizzazione de les seves institucions. En efecte, s’ha convertit en una pràctica constant el repartiment proporcional de nombrosos càrrecs públics en quotes negociades sense la menor transparència: Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes, CGPJ, RTVE i uns altres (una de les raons de la crisi final de gairebé totes les Caixes d’Estalvis va ser precisament el seu “partidificació”).

No obstant això, des de 2015 s’han produït alguns canvis d’interès: pressions internes democratitzadores de les bases dels partits i creixent desconfiança cívica enfront dels aparells han obligat a introduir alguns mecanismes participatius correctors. En aquest sentit, el més cridaner ha estat constatar la generalització de les un tant impròpiament denominades eleccions “primàries” en gairebé tots els partits a Espanya (ben poc tenen a veure amb el genuí model dels EUA, com amb encert recorda Pasquino). Es tracta d’eleccions obertes no als ciutadans, sinó als militants, fonamentalment per triar càrrecs interns i, de vegades, per designar a candidats a llocs públics representatius. Per cert, al marge d’algunes sorpreses (per exemple, els inesperats triomfs en el seu moment de Josep Borrell o Pedro Sánchez en el PSOE), en certs casos aquest tipus de consultes van revelar l’artificial inflor dels censos d’afiliació dels partits que mai es “van netejar” per la imatge de força que donaven alts nombres formals de militància i per afavorir a delegats territorials als Congressos de partit. El cas més notable (bé que tals “primàries” ho van anar només molt indirectament) ho va donar el PP ja que d’uns teòrics 800.000 afiliats llargs amb prou feines van participar una mica més de 60.000. Aquest fenomen també s’ha reproduït en la “nova” política, amb altres formes: Podemos està teòricament obert a “assemblees ciutadanes” i disposa d’una àmplia afiliació virtual a la xarxa. En la pràctica, el seu funcionament de partit és bastant clàssic i la participació en consultes dels afiliats sempre mostra una gran distància entre els formals i els reals.

Al debat ideològic, la política de partits a Espanya s’ha estructurat en un doble eix (com en altres països europeus amb cleavages similars, com, per exemple, el Regne Unit o Bèlgica): dreta/esquerra i centre/perifèria: El primer eix segueix sent real, però és cert que els constrenyiments econòmics de la UE no permeten molt marge diferencial de polítiques. L’Estat ha perdut pes econòmic i la seva capacitat de cobertura social està limitada per “Brussel·les”. El segon eix s’ha intensificat pel procés independentista català, avui encara d’incert desenllaç. En aquesta conjuntura, l’eventual reforma constitucional per ampliar l’autogovern territorial divideix profundament als partits que tenen estratègies ben diferents sobre aquest tema: PP i C’s no es mostren ara oberts a canvis (entre altres factors, per disputar-se tots dos l’electorat conservador), els independentistes no accepten possibles solucions multilaterals intermèdies, Podemos està condicionat per les seves “confluències” (per aquest motiu oscil·li entre un inconcret federalisme i un més mandrós confederalisme) i només el PSOE ha suggerit de manera molt genèrica i poc constant (és qüestió internament una mica divisiva a l’hora de concretar) una opció federal. No deixa de ser cridaner que als partits espanyols no els suposi cap problema cedir sobirania a la UE, però- en general- es neguin en rodó a compartir-la a l’interior de l’Estat.

En els inicis de la transició, els partits es van desradicalitzar: el PSOE va abandonar el marxisme, el PCE va renunciar al leninisme i fins a AP va congelar el seu neofranquisme en configurar Coalició Democràtica en 1979. Només des dels anys noranta va augmentar la confrontació (la “estratègia de la crispació” deslegitimadora que el PP utilitza recurrentment quan està en l’oposició), però la fi del “bipartidisme imperfecte” des de 2015 ha relativitzat una mica la importància d’aquesta dimensió. Fins i tot una força que va néixer amb vocació anti sistema com Podemos ha iniciat un cert viratge “social-demòcrata” centrat en les vies institucionals.

Espanya és un cas de coexistència d’un sistema general de partits amb subsistemes territorials en algunes Comunitats Autònomes (molt clarament a Catalunya i el País Basc), sent el segon país en la UE després de Bèlgica amb tanta presència de PANE (Partits d’Àmbit No Estatal) que, a més, tenen un rellevant paper estratègic en la vida política del conjunt. La veritat és que s’ha evolucionat d’un sistema que pivotaba essencialment al voltant de dos grans partits estatals (PP i PSOE) a un altre més fragmentat i equilibrat (quatre formacions relativament similars en força des de 2015, a més dels partits nacionalistes una miqueta impròpiament denominats perifèrics). A partir dels anys noranta els dos grans partits es van ser alternant al Govern central amb diferents majories i aliats parlamentaris (sempre amb composició monocolor ja que mai s’han format Governs centrals de coalició, a diferència de l’ocorregut a diversos Governs autonòmics en els quals sí s’han donat).

El gran canvi de 2015 s’ha degut al desgast del model anterior, al 15-M (“el famós “no ens representen”), a la irrupció de partits nous (C’s i Podemos) i al procés independentista català que ha radicalitzat notablement el panorama polític general.

Tot això ha donat pas a un sistema de partits més complex i amb uns majors índexs de fragmentació i polarització, però que -en substància- segueix reproduint-se amb escasses variants externes (els blocs de votants de dreta i esquerra estan bastant estabilitzats), encara que amb major volatilitat interna en cadascun d’ells (per les transferències de vots cap als partits nous) i aquesta realitat es manifesta en els dos clàssics eixos de confrontació de la política espanyola assenyalats.