La llei de transitorietat jurídica, per Xavier Arbós

La “Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República” (LTJ), segons es desprèn de la seva disposició final, hauria d’entrar en vigor immediatament després que el Parlament de Catalunya hagués fet la declaració unilateral d’independència. I aquesta tindria lloc, d’acord amb la “Llei del referèndum d’autodeterminació” (art. 4.4), en els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per part de la Sindicatura electoral.

Passem per alt que la Sindicatura electoral ha dimitit després de l’amenaça de fortes multes per part del Tribunal Constitucional (TC), de manera que no se sap qui realitzarà el recompte oficial en el cas que el referèndum de l’1 d’octubre tingui lloc. Suposem que s’ha realitzat el referèndum, que ha guanyat el “SÍ”, i que s’efectua la declaració d’independència. Entra llavors en vigor la LTJ, i, amb ella, una espècie de constitució provisional que planteja un panorama francament preocupant. Almenys en tres aspectes: un parlamentarisme degradat, un poder judicial polititzat i un procés constituent viciat.

Comencem pel parlamentarisme. Sota el règim disposat per la Constitució espanyola de 1978, els decrets-llei són susceptibles de control de constitucionalitat per part del TC. En canvi, no cable impugnar els decrets-llei prevists en la LTJ. Ni davant el Consell de Garanties Democràtiques (el Consell de Garanties Estatutàries rebatejat), ni davant l’anomenada “Sala superior de garanties” que es formarà en el Tribunal Suprem de Catalunya (arts. 32.4 i 74). De manera que resultaria impossible determinar si un decret-llei incompleix els límits que la mateixa LTJ estableix. Que, no cal oblidar-ho, té un Títol III dedicat als drets i llibertats. És cert que està previst un recurs d’empara (art. 75), però no es contempla una via per anul·lar un decret-llei que resultés restrictiu per als drets fonamentals.

La Sala de Garanties és un òrgan del Tribunal Suprem de Catalunya (TSC) amb la funció protectora que el seu nom indica. El TSC succeeix a l’actual Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i ho fa amb una gran politització. Els presidents de les sales jurisdiccionals del TSC són nomenats pel Parlament per majoria absoluta (art. 74.1). Per cert, a l’hora d’establir el sistema electoral, la LTJ (art. 29.3) remitent a l’art. 56 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que al seu apartat 2 exigeix que la legislació electoral s’aprovi amb els vots favorables dels dos terços de la càmera. La politització de l’Administració de justícia s’aconsegueix amb menys vots. Vegeu l’anomenada “Comissió mixta” (art. 72). D’aquí surten les propostes de nomenament dels presidents de les sales jurisdiccionals del TSC, i, en la pràctica, és comparable a un òrgan de govern del Poder judicial.

La seva composició és interessant. La presideix el president del Tribunal Suprem, qui és triat per la mateixa Comissió mixta, després que en una sessió constitutiva de la mateixa s’hagi proposat el seu nom. Aquesta sessió constitutiva serà presidida per el “president provisional” del TSC (art. 72.3). A la vista del que diu l’art. 66, que converteix el TSJC en Tribunal Suprem, podem intuir que el president provisional del TSC seria el del TSJC, tret que de manera explícita renunciés a formar part de l’Administració de Justícia de Catalunya (arts. 17 i 68). En tot cas, la proposta de la Comissió mixta ha de ser aprovada pel Parlament mitjançant majoria absoluta.

Al costat del president del TSC, que ho és de la Comissió mixta, existeix un vicepresident, que no és un altre que el titular de la Conselleria de Justícia, quatre vocals designats per la Sala de govern del TSC i quatre persones designades pel govern (art. 72.1). Això ens obliga a fixar-nos a la Sala de govern, regulada en l’art. 71.1. La componen, a més del president del TSC, els presidents de Sala del TSC (ja hem vist la intervenció parlamentària en el seu nomenament), els presidents de les audiències provincials i cinc magistrats o jutges triats entre tots els membres de la carrera judicial pel Parlament, mitjançant, com no, majoria absoluta. La politització que justament es retreu al Consell General del Poder Judicial queda petita, em sembla, davant el que acabo de descriure.

Per defensar la LTJ que acabo de formular, tal vegada algú invoqui la sobirania nacional del poble de Catalunya (art. 2). No obstant això, el dispositiu que la mateixa LTJ preveu per al procés constituent de la República catalana mostra el que em sembla una greu distorsió de la lògica que imposa assumir la sobirania nacional quan s’elabora una Constitució. Resulta que en el procés constituent existeix una fase prèvia el resultat de la qual es pretén que condicioni als constituents.

En l’art. 87.1 s’esmenta un “procés deliberatiu a nivell sectorial i territorial”, que haurà d’engegar-se sis mesos després de la proclamació dels resultats del referèndum, i que serà seguit per la convocatòria d’un “Fòrum Social Constituent format per representants de la societat civil i dels partits”. Notem la imprecisió de la composició d’aquest Fòrum Social Constituent (FSC). Quines organitzacions de consideraran “societat civil”? I, quant a “els partits”, de quins parlem? Dels quals en aquesta legislatura tenen representació parlamentària? Solament?

Passem a l’art. 87.3. S’indica aquí que el FSC, “recollint els debats de la fase deliberativa, ha de debatre i formular” preguntes sobre “els principis i qüestions generals de la futura Constitució, que hauran de ser “resoltes” (les preguntes) per la ciutadania en un procés de participació ciutadana. I ara ve el que em sembla incompatible amb un procés constituent que pretén basar-se en la sobirania nacional: “El resultat d’aquesta participació ciutadana constituirà un mandat que vincula políticament a l’Assemblea constituent, que els articula jurídicament i, si cal, els harmonitza i sistematitza.”

Resulta que després de el “procés participatiu” es convoca una Assemblea constituent (art. 88.1), de la qual cap de les seves decisions “en exercici del poder constituent” serà susceptible de (art. 88.2) “control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal.” L’art. 87.3 estableix una vinculació política a l’Assemblea constituent, la qual cosa sembla incompatible amb el poder constituent de la nació sobirana exercit a través dels seus representants. Però és que aquesta pretensió de l’art. 87.3, que vicia la lògica del procés constituent, no pot fer-se efectiva: l’art. 88.2, en el que hem citat, ho impedeix.

En la LTJ s’ha perdut l’oportunitat de superar amb l’exemple alguns dels problemes del sistema constitucional actual, que sens dubte ha de millorar. Ara bé, crec que amb la LTJ a la mà no es pot parlar de la “baixa qualitat” de la democràcia espanyola. Té molts defectes, però no tants com els es presenten en la llei que aspira a fundar una República.