Els serveis públics locals a debat, per Tomás Font i Llovet

(English version).

Als moments actuals el debat polític i acadèmic sobre l’organització i la gestió dels serveis públics locals ha aconseguit un ampli grau de desenvolupament en tota Europa. Entre molts altres aspectes, es debat sobre la denominada “remunicipalización” dels serveis públics locals, és a dir, sobre la possibilitat i conveniència de recuperar –o establir- la seva gestió pública. Es tracta d’un fenomen de dimensió europea que ha estat objecte fins i tot de referèndums a nivell local i àdhuc d’àmbit nacional, com el cas d’Itàlia en 2011, amb resultat contrari a la privatització dels serveis en el sector de l’aigua.

D’altra banda, es debat sobre la determinació del nivell òptim de gestió d’aquests serveis, tant en la seva dimensió territorial com a poblacional, i sobre la quin és l’entitat local més adequada per a la seva prestació dins del conjunt d’entitats que configuren el sistema del govern local (municipi, província, formes associatives, metròpolis, etc.), a la recerca d’economies d’escala en llaures a una major eficiència a la planificació i en la prestació.

En fi, està en joc també el paper que han de jugar en això les instàncies regionals o autonòmiques, com s’acaba de posar de manifest amb la Sentència de la Cort Constitucional Italiana número 251 del 2016, que ha declarat la inconstitucionalitat de la denominada Llei Madia, que incidia sobre els serveis locals, per la falta d’intervenció de les regions. O la STC 41/2016, a propòsit de la LRSAL.

La veritat és que l’evolució de les formes de gestió dels serveis públics, i especialment dels municipals, ha sofert als últims segles un “moviment de pèndol”. Com ha dit Hellmutt Wollmann, “la gestió dels serveis públics ha passat, de les mans dels particulars, al sector públic, primer localment i després a nivell estatal, tornant després, una altra vegada, a les mans dels particulars. La marxa d’aquest sector s’assembla, doncs, a un ‘pèndol’ que oscil·la del sector privat al sector públic, i finalment torna ‘enrere’ al privat […] Des de fa alguns anys, el pèndol sembla haver tornat a oscil·lar: existeixen, de fet, indicis que suggereixen una reducció de la intervenció dels particulars i del mercat en la prestació dels serveis públics, en favor d’un augment del sector públic/municipal”.

El marc polític i legal, en profunda transformació, ofereix un context de gran complexitat dins del que s’han de moure les específiques decisions sobre la forma de gestió dels serveis públics. D’una banda, el sistema de partits polítics i la seva representació a nivell municipal ha experimentat a Espanya, a partir de les eleccions locals de 2015, canvis de gran importància. D’altra banda, el marc legal està subjecte a una modificació constant, en diversos sectors i en línies diversificades que conflueixen sobre la posició dels municipis: la LRSAL, amb les seves primeres interpretacions –i anul·lacions- per la jurisdicció constitucional; les directives europees de 2014 sobre contractes i concessions, i la seva aplicació directa a partir de la data màxima de transposició, amb la profusió d’instruccions i criteris interpretatius per part dels diversos organismes competents; les exigències de transparència i bon govern, a partir de l’aplicació de la Llei de Transparència de 2013 i les subsegüents lleis autonòmiques; l’entrada en vigor de la Llei 40/2015 sobre el règim jurídic del sector públic i la seva regulació dels encàrrecs de gestió i els mitjans propis; la intervenció de les autoritats de la competència en el camp dels serveis públics, afavorida, encara que no solament, per la pròpia LRSAL, etc.

Les decisions s’estan prenent ja, en els més diversos serveis, des dels de caràcter personal –educació, serveis socials, guarderies, etc.- fins als clàssics serveis econòmics –aigua, residus, transports, energia-. En aquesta situació, és important tenir presents, d’un costat, els pressupostos constitucionals que entren en joc, com a habilitacions i com a límits: reconeixement dels drets socials i de la seva efectivitat, garanties de l’expropiació forçosa, reconeixement de la iniciativa pública en l’economia en el context d’una economia social de mercat, sostenibilitat financera, autonomia local, etc.

D’altra banda, també és imprescindible tenir en compte totes les connotacions i implicacions que envolten les decisions sobre les formes de gestió dels serveis públics: economia, eficiència i sostenibilitat en la prestació dels serveis i afectació als drets dels usuaris; efectes jurídics i econòmics sobre el prestador del servei i afectació a la lliure competència; incidència sobre la situació jurídic–laboral dels empleats afectes a la prestació del servei; incidència sobre la naturalesa de la contraprestació a satisfer per la prestació –taxa, preu públic, preu privat-; etc.

Es tracta sens dubte d’un tema testimoni en relació amb les profundes transformacions socials i institucionals que caracteritzen un nou moment polític en tota Europa. Perquè es tracta d’un tema profundament polític, articulat mitjançant instruments jurídics, naturalment, que expressa unes determinades opcions ideològiques més enllà d’estrictes valoracions tècniques amb aspiracions de neutralitat. “El recent augment de la preferència pel sector públic com a proveïdor de serveis es reflecteix també en l’apreciació dels ciutadans/clients, és a dir, en els valors compartits en l’anomenada cultura política” (Wollmann). Sense cap dubte, es planteja la força d’una determinada ètica social darrere d’aquest tipus de decisions.

(Introducció al llibre “Els serveis públics locals. Remunicipalización i nivell òptim de gestió”, coordinat per Tomàs Font i Llovet i Juan José Díez Sánchez, Iustel i Fundació Democràcia i Govern Local, 2017)