Reflexions sobre l’acord de pau a Colòmbia, per Natalia Caicedo
Prof. Agregada de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona
La signatura de l’Acord final per a la terminació del conflicte i la construcció d’una pau duradora i estable és un fet històric que posa fi a uns dels conflictes armats més antics d’Amèrica Llatina. El conflicte colombià que va enfrontar a les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia- Exèrcit popular (FARC-EP) i l’Estat colombià va tenir els seus inicis en la dècada dels seixanta i es tanca el 2016 amb un saldo de més de 200.000 morts, 6.900.000 de desplaçats interns i milers d’exiliats.
El procés de negociació es va iniciar amb una fase exploratòria en 2012 a Oslo i el 18 d’octubre de 2012 es va instal·lar la taula de converses. Posteriorment, aquesta taula es va traslladar a l’Havana i després de 4 anys de negociacions es culmina amb un acord de la pau que haurà de ser ratificat per la ciutadania colombiana el proper 2 d’octubre a plebiscit.
El text final gira sobre 5 eixos. El primer es dedica a la reforma del camp colombià i en aquest s’estableixen les bases per a una redistribució de la terra més equitativa. El segon dels eixos versa sobre la participació política, facilitant la creació de nous partits polítics i introduint canvis en el sistema electoral. En el tercer eix es tracta el problema de les drogues il·lícites a través de la promoció de programes de substitució voluntària dels cultius i la transformació dels territoris afectats.
Un dels aspectes més debatuts va ser el tema de la reparació a les víctimes del conflicte perquè en aquest es recull el sistema a través del qual jutjaran les responsabilitats per la comissió de delictes. L’acord crea una Comissió per a l’aclariment de la veritat, la convivència i la no repetició; una jurisdicció especial per a la pau i l’aprovació d’una futura llei d’amnistia. És important assenyalar que els acords assenyalen de manera expressa que els crims de lesa humanitat previstos a l’Estatut de Roma no són amnistiables. En tot cas, les condemnes per la comissió d’aquests delictes han d’anar directament vinculades a restablir els drets de les víctimes i consolidar la pau. Finalment, s’inclou un apartat dedicat a la fi del conflicte en el qual es recull el procediment a través del qual es materialitzarà el lliurament d’armes a un Comitè especial de les Nacions Unides.
La signatura de l’acord i la fi del conflicte obre per primera vegada una possibilitat real de viure en pau i suposarà un canvi substancial en les condicions de vida per a les persones de les zones rurals més afectades per l’enfrontament armat. Al marge dels punts sobre la fi del conflicte pròpiament dit (lliurament d’armes, representació política i sistema de reparació a les víctimes), l’acord és essencialment sobre el camp colombià i un intent valent de dur a terme una reforma agrària que s’ha plantejat al llarg de la història com la gran assignatura pendent. L’estructura de distribució de la terra a Colòmbia ha estat sempre profundament desigual. El model segueix l’esquema de grans extensions de terra molt productives en mans de molt pocs propietaris que convivia amb l’existència petits propietaris. Els intents de reforma agrària desenvolupats al llarg del segle XX, en 1936 sota el Govern d’Alfonso López Pumarejo i en 1961 sota el Govern de Carlos Lleras Restrepo, van ser el 1973 amb el pacte de Chicoral revertits per la pressió justament dels grans detentors de la terra. Però a més, al llarg dels més de 60 anys d’enfrontament armant la desigualtat en el camp s’accentuo a passos de gegant ja que el conflicte entre guerrilla, paramilitars i Estat va provocar un èxode massiu de la població rural més pobra cap a les ciutats, de manera que l’estructura existent de petits propietaris de terres quedo pràcticament desapareguda.
Dos dels cinc acords es dediquen al camp colombià. La reforma rural preveu la previsió d’un fons de terres de distribució gratuïta per camperols sense terra o amb terra insuficient; configura un programa de restitució de les terres a les víctima del desplaçament forçat i crea un jurisdicció agrària que s’encarregarà de resoldre els conflictes sobre ús i tinença de la terra. Així mateix, la reforma es complementa amb programes de millora de les infraestructures i desenvolupament social del camp que inclou millores en l’àmbit de la salut, l’educació, l’habitatge i accés a l’aigua potable.
De les múltiples reformes que puguin arribar a produir un canvi real en l’estructura econòmica i social de Colòmbia i que podrien haver estat objecte d’acord en les negociacions es va apostar per la transformació del model sobre la detenció de la terra. Aquesta elecció resulta lògica tenint en compte que la distribució desigual del camp es troba en l’origen del conflicte i que la guerra ha estat una guerra essencialment rural. La consolidació de la pau dependrà en gran mesura de la materialització dels pactes sobre l’agro i la distribució de la terra, però també de la creació de les condicions econòmiques perquè els camperols s’adaptin al canvi estructural de modernització de la producció agrícola ( inversions transnacionals i un model globalitzat que gira sobre l’existència de diversos acords de lliure comerç que afecten de manera notable a molts productes agrícoles).
Finalment, cal assenyalar que la materialització de l’Acord signat a l’Havana aquesta subjecte a la seva aprovació o no en referèndum. Més de 60 anys de conflicte ha deixat una societat molt dividida i sobretot víctimes i sectors de la població que si bé poden arribar a desitjar la pau no estan d’acord amb els pactes i, molt especialment, amb el que pugui arribar a aprovar-se en una futura llei d’amnistia. A hores d’ara, tot està subjecte al resultat de les urnes del pròxim 2 d’octubre.
