5.- 40 anys de Constitució – Una constitució sense visió de gènere, per Argelia Queralt

Profesora Agregada de Derecho Constitucional en la UB

En 1978 es va aprovar una Constitució sense perspectiva de gènere. El nou text constitucional reconeixia la naturalesa social i democràtica de l’Estat de Dret sobre el qual es fonamentava el nou pacte de convivència a Espanya. Una Constitució en la qual s’incloïa el principi general d’igualtat, i la igualtat com a dret, tant en el seu vessant formal com material (arts. 9. 2 CE i 14 CE). Es reconeixia el sufragi universal masculí i femení, cosa que només havia ocorregut anteriorment en la Constitució republicana de 1931. Així mateix, en contraposició a l’anterior situació de subordinació de la dona respecte de l’home en el matrimoni, l’art. 32 CE va incorporar un mandat d’igualtat entre els membres d’aquesta unió.

No obstant això, més enllà d’aquests importants però puntuals reconeixements de la situació de subordinació real de la dona respecte de l’home, fonamentada en una discriminació generalitzada, la Constitució és una norma neutra respecte de la qüestió de gènere.

És innegable que la Constitució ha permès la millora de la situació de les dones en els diferents àmbits de la nostra realitat domèstica, social, laboral, institucional, política i econòmica. Així, des dels seus inicis el Tribunal Constitucional ha vingut reconeixent, en general, la validesa, fins i tot necessitat, constitucional de diferents tipus de discriminació positiva en favor de les dones. Segons el TC la inclusió en l’art. 14 CE del sexe com a possible causa de discriminació s’entén “com la decisió constitucional d’acabar amb una històrica situació d’inferioritat atribuïda a la dona” (STC 128/1987, cas guarderies). Aquesta concepció ha suposat, en primer lloc, eliminar aquelles normes protectores de la dona que eren en si mateixes obstacles perquè la dona pogués accedir a tots els àmbits socials i professionals; en segon lloc, elaborar normes i polítiques públiques favorables a la incorporació de la dona en tots els àmbits socials, preferentment, en el món laboral.

Així mateix, el TC ha adoptat decisions de summa rellevància respecte a situacions jurídiques que directament afecten el lliure desenvolupament de la vida i la personalitat de les dones. Potser la decisió pionera va ser la sentència de 1985 en la qual es va validar la constitucionalitat de llei de l’avortament de 1983 que implicava la despenalització d’aquesta pràctica en determinats supòsits. Molts anys més tard, s’aprovaria la Llei orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, que substituïa el vigent sistema d’indicacions per un sistema de terminis (molt raonables segons la comunitat científica espanyola i internacional) en el qual, per primera vegada, es reconeixia la lliure decisió de les gestants per a decidir sobre el seu embaràs durant les primeres 14 setmanes de gestació.

També el legislador es va adaptar ràpidament en una matèria tan fonamental com és el matrimoni i la seva dissolució. En 1981 s’aprovava la llei del divorci a Espanya, després que en la dictadura s’abolís la primera llei del divorci aprovada en 1932 per les corts de la segona república espanyola.

El gran impuls públic a la perspectiva de gènere de l’activitat pública va venir donada per la inèdita i molt rellevant Llei orgànica 1/2004 de protecció integral contra la violència de gènere, que per primera vegada reconeixia que el maltractament físic i psíquic, així com l’assassinat de dones a les mans de les seves parelles o exparelles, és un qüestió relativa al dret a la igualtat entre dones i homes, que posa de manifest una de les formes més violentes de discriminació. La llei té alguns defectes, no de constitucionalitat, i el concepte de violència de gènere que incorpora és excessivament restrictiva. No obstant això, aquesta llei, pionera en el nostre entorn, ha suposat el reconeixement i visibilització públiques de la violència masclista que cada dia s’exerceix sobre milers de dones sense importar origen, raça, religió o classe social. Va suposar la creació un sistema de protecció global d’aquest tipus de desigualtat.

Més tard va arribar la llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència que suposava, almenys sobre el paper, el reconeixement de les activitats de cura de familiars, que molt majoritàriament duen a terme dones. El tercer gran fita en l’evolució de la incorporació de la perspectiva de gènere en la vida jurídic-pública espanyola va ser la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes. Aquesta norma introdueix en el nostre ordenament jurídic una regulació transversal de la igualtat entre homes i dones que afecta tant a l’àmbit públic com al privat i que pretén lluitar contra la desigualtat estructural. Una de les mesures estrella d’aquesta llei va ser la d’incorporar en el sistema electoral espanyol el principi de representació equilibrada.

S’han citat, aquí, algunes de les principals contribucions constitucionals i legislatives que s’han produït en aquests 40 anys de Constitució, sens dubte positius. No obstant això, la situació de desigualtat de les dones continua sent avui una realitat comuna als estats democràtics més avançats. Prova d’això són els esforços que també des de la Unió Europa es fan en aquesta línia. Però, com s’apuntava, són encara molts dels fronts oberts en relació amb el dret a la igualtat de les dones en tots els àmbits de la vida. Per això, és necessari que en una futura i, esperem, pròxima reforma de la Constitució, s’incorpori una visió feminista dels nostres drets, com amb detenidament explica Itziar Gómez en el seu llibre Una constituent feminista (2018). En aquesta línia, determinats drets de les dones haurien de ser expressament reconeguts i blindats per en el text constitucional: la referència explícita a la llibertat sexual de les dones (a dir no i a dir sí), dret de les dones a decidir lliurement sobre la interrupció del seu embaràs durant les primeres setmanes de gestació, dret a igualtat de salari davant igual treball, el reconeixement de l’embaràs i la maternitat com a situacions normals i necessàries en tota societat i, així, prohibir que les dones puguin ser discriminades, ni directa ni indirectament, sobretot, en l’entorn laboral, el reconeixement dels deures de cura inherents a la paternitat i a la maternitat, el principi de corresponsabilitat en les labors domèstiques i de la cura de fills i familiars, el reconeixement constitucional de la cura de persones de l’entorn familiar com un actuació de rellevància pública. A més, la Constitució hauria de fer un pas decidit en favor de la incorporació en el nostre sistema democràtic del principi de participació i representació paritàries, que es plasmaria, entre altres, en el nostre sistema electoral de les llistes cremallera. Es trencaria així amb el disseny inicial del pacte social ideat pels pensadors de la il·lustració, basat en un pacte de divisió de funcions entre sexes, pacte respecte del qual les dones mai van ser consultades. I, sens dubte, la garantia d’accions positives per a trencar els sostres (a vegades murs) de cristall en tots els centres de decisió públic i privat. Tot això seria possible si, per fi, tinguéssim una constitució amb perspectiva de gènere.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*