Persistir en l’error, aprofundir en els seus efectes: entorn de l’actual procés de reforma del CGPJ

Que 40 anys després del naixement del CGPJ la regulació d’aquest i, en particular (encara que no sols) la de l’elecció dels seus membres, continuï suscitant una polèmica que sembla no tenir fi, dóna idea de les dificultats que han acompanyat a l’executòria del més atribolat dels nostres òrgans constitucionals. Les successives regulacions del mateix podria dir-se que s’han mogut sota els clàssics paràmetres del mètode de l’assaig i error, però amb la particularitat que normalment l’única cosa que s’ha aconseguit en molts aspectes és persistir en l’error, augmentar aquest o crear nous errors, sent l’excepció, en canvi, la consecució d’algun encert, que quan es produeix causa sorpresa general en els destinataris de la labor de l’òrgan.

De més estarà recordar que la regulació constitucional del Consell, absolutament generosa en la seva remissió al legislador orgànic fins al punt de ni tan sols tancar la qüestió del sistema d’elecció d’una part dels membres, no ha ajudat a assegurar-li a aquell una base mínimament estable en el relatiu no sols a aquella qüestió del nomenament sinó fins i tot a altres vinculades al seu funcionament i atribucions. En res va ajudar tampoc una sentència del TC com la 108/1986, que va intentar fer un equilibri (el temps ha demostrat que erm) entre la deferència al legislador i l’advertiment a aquest de les conseqüències que la seva opció d’atribuir-se l’elecció íntegra dels membres del Consell podia tenir segons com es verifiqués després en la pràctica, admonició o avís que ha quedat per a la posteritat com a exemple d’advertiment del Tribunal perfecta, constant i desacomplejadamente ignorada pel legislador.

Naturalment, això últim mostra que el problema no és només del sistema: un sistema discutible pot veure’s pal·liat en els seus efectes potencialment negatius mitjançant una posada en pràctica del mateix que, portada d’un sentit institucional per part de les forces polítiques, conduís a triar membres de prestigi indubtable a partir d’acords aconseguits entre un ampli número d’aquelles forces, després d’examinar totes elles a aquests candidats a la llum de requisits exigents prèviament consensuats. Però també poden -i això és el que ha ocorregut habitualment- veure’s multiplicats els efectes perniciosos del sistema si l’elecció dels membres es duu a terme a partir del mer repartiment de quotes o contingents que cada partit dels intervinents en el pacte tria per criteris d’afinitat i després porta a la votació conjunta sota el compromís tàcit de donar-se suport els uns als altres sense major discussió. Els efectes d’aquesta lottizzazione han afectat irremeiablement la imatge de l’òrgan i han valgut constants advertiments del comitè de ministres del Consell d’Europa, la Comissió de Venècia o el GRECO.

De la història de les ja nombroses reformes de la regulació de l’òrgan cap semblava estar cridada a ser més sorprenent que la que en 2013 va convertir a bona part dels membres del Consell en membres de l’òrgan a temps parcial, opció que el TC (potser per no desmerèixer de la solució adoptada en 1986) va donar per admissible en la seva STC 191/2016 de nou sota l’argument de l’obertura de la regulació constitucional, la qual cosa involuntàriament ha pogut llançar el missatge que a partir de tal indefinició es pot fer amb un òrgan constitucional pràcticament tot allò que plagui al legislador, fins i tot passant-se per sobre de la fisonomia que fins al moment s’hagués considerat sempre que tenia l’òrgan. Si una part dels vocals passen a ser, sense que res succeeixi, visitants ocasionals del Consell, què no podria fer-se amb aquest? Aquella reforma (revertida per fortuna en aquest punt en la posterior de 2018) pot no obstant això quedar-se en la categoria de mera anècdota si prosperés alguna de les proposicions de reforma que usant -o més aviat abusant de- els amplíssims marges permesos pel TC en les esmentades sentències, estan actualment tramitant-se en les Corts; la primera (relativa essencialment al nomenament de part dels vocals del Consell i a què pot fer aquest estant en funcions) sembla que ha estat descartada pels seus impulsors (o si més no per un d’ells, el PSOE); la segona, que recull només l’última de les esmentades dues qüestions que la primera contenia, avança amb rapidesa en la seva tramitació.

Les limitacions d’espai obliguen a realitzar una exposició necessàriament telegràfica de totes dues i dels seus antecedents immediats: la dificultat per a arribar al tradicional i amigable repartiment de vocalies entre els grans partits, degut en aquesta ocasió al sobtat abandó pel PP del pacte al qual pràcticament havien arribat aquest i PSOE, presagiava el manteniment per temps indefinit de la situació d’interinitat dels membres del Consell, el mandat del qual havia arribat a la seva fi al desembre de 2018. El procés anava de dissort en dissort, perquè ja entorn d’aquesta última data un primer intent de pacte es va veure inesperadament acompanyat per la difusió periodística d’una sèrie de whatsapps d’un representant parlamentari del PP explicant als altres membres del seu grup parlamentari -amb notable esforç pedagògic- els detalls de l’intercanvi de vocalies entre els partits negociadors i fins i tot el nom de qui se suposava que els vocals agraciats pel nomenament triarien després, amb exemplar disciplina, com a president del CGPJ. Sigui com sigui, el nou fracàs de l’intent de renovació gairebé dos anys després de vençut el termini per, com s’ha dit, la negativa del PP a complir amb l’elemental imperatiu constitucional de posar els mitjans per a renovar els òrgans a temps, sembla haver conduït a PSOE i Podem a plantejar en les Corts una espècie de categoria en forma de successives proposicions de llei que no fan sinó subratllar l’eterna condició del CGPJ com a moneda de canvi política.

Aspectes secundaris o d’acompanyament al marge, com ja es va avançar la finalitat principal de la primera proposició de llei era doble: (a) rebaixar el quòrum d’elecció dels membres d’origen judicial, no precisat per la Constitució, per a eliminar d’aquesta manera la necessitat de pactes a gran escala i fer innecessari per a la força majoritària l’acord de la segona força política a cada moment si es compta amb altres suports que permetin arribar a la majoria absoluta en segona votació; i (b) reduir dràsticament les atribucions d’un Consell en funcions en matèria de nomenaments, per a evitar la pel que sembla molesta circumstància que pugui realitzar nomenaments d’alts càrrecs judicials un Consell els membres del qual no hagin estat acordats per la majoria parlamentària de cada moment (resulta pel que sembla preferible per als impulsors de la proposició que els nomenaments quedin paralitzats i sense fer). El panorama resultant per al CGPJ d’aquest doble propòsit era devastador: si ja era endèmica la relació de dependència de les forces polítiques que, de manera justa o injusta, se li atribuïa al CGPJ, amb les modificacions proposades més que endèmica passaria a ser un fet objectiu, una mera obvietat sobre la qual seria ociós discutir. Per part seva, la ulterior proposició de llei recull únicament la segona d’aquelles finalitats davant l’allau de crítiques rebut per la primera.

Poc caldria afegir a aquestes crítiques en el referit a la proposta relativa al quòrum, que aconsegueix empitjorar un sistema d’elecció que ha resultat des del seu inici discutit i disfuncional, apartant-se decididament de totes i cadascuna de les recomanacions i advertiments que des dels més variats òrgans europeus s’han anat fent a Espanya quant a la necessitat que almenys la meitat dels integrants de l’òrgan siguin triats pels propis jutges, i que es prenguin mesures per a aprofundir en la imatge d’independència del Consell. I la reforma així plantejada implica també ignorar, com ha posat de manifest Cruz Villalón, les línies de la recent jurisprudència del TJUE sobre independència i govern del Poder Judicial, amb tots els problemes que això podria comportar potencialment per a Espanya en el si de la UE. Aquesta proposta, en fi, suposa la negació més radical i deliberada de tot l’anterior, i això mitjançant el singular sistema de fixar un il·lògic doble quòrum per a l’elecció de membres del mateix òrgan: 3/5 uns membres, majoria absoluta -en segona votació, mantenint-se en primera votació la de 3/5 de manera més aviat simbòlica- els altres: si el que vol la proposició de llei és reflectir el pluralisme, cal recordar que la pròpia STC 108/1986 (després de dir que certament l’elecció pels propis jutges dels dotze vocals d’origen judicial permetria reflectir-ho més fàcilment) en el cas de l’elecció parlamentària d’aquests valorava expressament en la seva FJ 13 el quòrum de 3/5 exigit en la LOPJ com a cautela orientada a afavorir la consecució d’aquest pluralisme, cautela que amb aquesta proposta desapareixeria en la pràctica.

La segona línia de reforma, que sí que sembla cridada a prosperar, suposarà paralitzar els nomenaments d’alts càrrecs judicials mentre el Consell estigui en funcions. Tenint en compte els precedents, que porten a comptar per anys la durada d’aquesta interinitat, es fan evidents els efectes disfuncionals que això tindrà sobre el correcte funcionament del Poder Judicial. Els arguments que dóna la proposició de llei per a justificar el canvi no resulten convincents. Es diu en la seva exposició de motius que “a diferència del que succeeix amb altres òrgans constitucionals com el Govern o les Corts Generals, els quals compten amb una exhaustiva regulació sobre com han d’operar quan es troben en funcions, en el cas del Consell General del Poder Judicial no existeix cap previsió sobre la matèria”, ignorant que aquells òrgans no estaran en funcions anys, perquè per exemple la Constitució ja conté disposicions per a taxar la durada del període electoral o per a evitar que la investidura s’eternitzi. Així mateix, que s’afegeixi que “l’existència d’una normativa apropiada per a aquests casos suposa una garantia bàsica per al correcte funcionament de l’Administració de Justícia, així com un mitjà per a afavorir la renovació, però, sobretot, resulta fonamental de cara a salvaguardar la legitimitat de l’òrgan” resulta fals quant al primer i l’últim: es dificulta en realitat el correcte funcionament de l’Administració de Justícia i en res incideix realment en la legitimitat de l’òrgan que aquest pugui o no fer nomenaments estant en funcions. La clau, en canvi, sembla estar en el segon: es pretén segons sembla que la impossibilitat del Consell de nomenar determinats càrrecs serveixi d’element de pressió a les forces polítiques perquè s’avinguin a pactar; és una pretensió l’eficàcia de la qual està per veure.

No és possible encara aventurar, a desembre de 2020, com aquest procés culminarà en els pròxims mesos: si es pactarà la renovació i s’abandonarà la reforma ara en marxa sobre les funcions de l’òrgan; si per contra aquesta serà aprovada; o fins i tot si es tornarà a introduir via esmenes la reforma de la manera de nomenament dels vocals d’origen judicial -encara que com es va dir el PSOE afirma ara no ser partidari-. El primer, la renovació de l’òrgan i l’abandó de la reforma, seria el desitjable, i implicaria que les principals forces polítiques (mancant substituir l’actual sistema per un en què els jutges tornin, com en els inicis del Consell, a triar als vocals del torn judicial) complissin almenys amb el seu deure constitucional de renovar als integrants dels òrgans constitucionals deixant de costat reformes polèmiques. Tan corrosiu és per a la normativitat constitucional negar-se a donar compliment als preceptes de la norma fonamental que regulen la durada dels mandats en els òrgans i la necessitat de renovació quan finalitzen, com continuar desfigurant un òrgan mitjançant reformes normatives que el fan més ostatge del joc polític. No sembla que la Constitució mereixi ni el primer ni el segon, i sí un major sentit institucional per part de tots.

Referències d’interès:

-Aparicio Pérez, M.A., “El control del nomenament dels consellers del Poder Judicial”. Jutges per a la democràcia, 12, 1991.

-Arbós Marín, X., “Sobre el poder del Poder Judicial”. Política&prosa, 26, 2020. En: https://politicaprosa.com/sobre-el-poder-del-poder-judicial/

-Cruz Villalón, P., “Polònia: diferent i distant?”. El País, 21/10/2020. En: https://elpais.com/opinion/2020-10-20/polonia-distinta-y-distante.html

-Gerpe Landín, M., “La composició del CGPJ”. Revista del Centre d’Estudis Constitucionals, 9, 1991.

-Gerpe Landín, M., Cabells Espiérrez, M. A., “La reforma permanent: el CGPJ a la cerca d’un model”. Revista Espanyola de Dret Constitucional, 103, 2015.

-Lucas Murillo de la Cova, P., La independència i el govern dels jutges. Un debat constitucional. Reus, Madrid, 2018.

-Serra Cristóbal, R., “L’elecció dels membres del CGPJ. Una proposta de consell més integrador i independent”. Teoria i Realitat Constitucional, 31, 2013.

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*