La moció de censura i la censura de la moció, per Jordi Conde

Després de tres intents anteriors, per primera vegada, ha tirat endavant una moció de censura constructiva amb el suport d’una clara majoria absoluta que ha possibilitat un canvi de govern i de majories parlamentàries. No obstant això, el govern resultant, més enllà dels 84 diputats del grup parlamentari que el recolza, no sembla sustentar-se en una majoria estable. La convocatòria electoral en un termini raonable es configura així com una possible sortida definitiva de la crisi, la qual cosa permet caracteritzar el desenllaç reeixit d’aquesta moció de censura com una etapa intermèdia d’un procés complex i ple d’incerteses. A l’anàlisi de la moció es dediquen les línies següents per intentar formular alguns arguments prospectius de quina pot ser l’evolució politicoinstitucional en els propers mesos.

El dia 25 de maig de 2018, Margarita Robles Fernández, portaveu del Grup Parlamentari Socialista recolzada per les signatures de les 83 diputades i diputats del Grup Parlamentari Socialista va presentar en el Registre del Congrés una moció de censura al Govern presidit per Mariano Rajoy Brey, que incloïa com a candidat al Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez Pérez-Castejón.

La moció de censura regulada en els articles 113 i 114.2 CE, és, juntament amb la qüestió de confiança prevista en l’article 112 i 114.1 CE, un dels mecanismes d’exigència de la responsabilitat política del Govern previstos en la Constitució. Tant un com un altre es poden activar en aquelles situacions en les quals se suposa una fallida de la relació de confiança entre la majoria parlamentària i el govern, confiança que es formalitza en l’acte d’investidura en els termes establerts en l’article 99 CE.

Els requisits exigits per a la presentació d’una moció de censura són tres. En primer lloc, la moció ha de ser proposada per almenys la desena part dels Diputats (articles 113.2 CE i 175.2 del RCD). Tenint en compte que el nombre de diputats és de 350 (article 162.1 de la LOREG), és suficient la signatura de 35 diputats. Crida l’atenció que la moció ha estat subscrita per la totalitat dels diputats, possiblement per evidenciar que, malgrat la precipitació en la seva formulació, ja que segons sembla no es va consultar prèviament ni a altres grups parlamentaris ni als màxims òrgans del partit, el suport del grup era unànime. Ha de tenir-se en compte que, de no prosperar la moció, els seus signataris no en podran presentar una altra durant el mateix període de sessions (article 113.4 CE) i que tampoc en podran signar una altra durant el mateix període (article 179 RCD).

El segon requisit que exigeix la Constitució i que permet parlar de moció de censura constructiva, és que ha d’incloure un candidat a la presidència del govern, que hagi acceptat la candidatura (articles 113.2 CE i 175.2 RCD). La necessària inclusió d’un candidat va ser importada de la Llei Fonamental de Bonn (article 67.1). Aquesta previsió no ha deixat de ser polèmica. Com van assenyalar en el seu moment Solé Tura i Aparicio Pérez, la moció de censura esdevé una forma extraordinària d’investidura del president del govern entre dos processos electorals i en ella es barregen elements de la investidura i de la censura.

Finalment, el tercer requisit exigit per l’article 175.2 RCD, és que la moció s’ha d’instrumentar mitjançant escrit motivat. La motivació que acompanya la proposta es refereix exclusivament a la ruptura de la confiança en el President del Govern, màxim responsable d’una formació política, que ha estat declarada judicialment part d’un autèntic sistema de corrupció institucional, per sentència dictada per la Sala penal de l’Audiència Nacional el 24 de maig de 2018, la qual cosa es considera que “afectaria greument a la credibilitat de la Presidència i del Govern, i a la pròpia dignitat de la democràcia espanyola”. No hi ha, per tant, cap referència a la direcció i gestió de la política, l’economia o a altres assumptes de diversa índole que cauen sota la competència del govern (article 97 CE).

La Mesa del Congrés va admetre a tràmit la moció de censura en la seva reunió del 28 de maig de 2018 (BOCD Sèrie D núm.358, de 29 de maig), fixant-se per la Presidència del Congrés (article 54 RCD) els dies 31 de maig i 1 de juny per al debat i votació de la mateixa (article 113.3 CE).

La singularitat de la tramitació de la moció és que, a diferència de les altres plantejades anteriorment en els anys 1980, 1987 i 2017, existeix la possibilitat que prosperi i obtingui el vot favorable de la majoria absoluta dels diputats (176) requerida per l’article 113.1 CE. Per a això caldrà que en el període dels cinc dies previstos entre la seva admissió a tràmit i la votació es formi una majoria absoluta entre els diversos grups parlamentaris, fins ara amb posicions polítiques confrontades. La votació, en tot cas, s’ha de realitzar públicament i per crida (articles 85.2 i 86 del RCD).

Si s’adopta la moció, el Govern ha de presentar la seva dimissió al Rei, i el candidat inclòs en aquella s’entendrà investit de la confiança de la Cambra als efectes previstos en l’article 99 i el Rei el nomenarà president del Govern (article 114.2 CE). Com s’indicava més amunt, aquí es posa de manifest el caràcter extraordinari de la investidura, això és, d’una moció que es planteja inicialment com a mecanisme d’exigència de responsabilitat i que deriva en una investidura.

Si la moció fos rebutjada al no aconseguir el mínim de vots requerit (176) es reactivaria la possibilitat, fins aquí paralitzada per la tramitació de la moció, de dissolució anticipada de les Cambres pel President del Govern (article 115.2 CE).

Les dificultats perquè prosperi la moció de censura fins ara han estat insuperables, tant aquí com en la República Federal alemanya. Karl Loewenstein parlava, no sense raó, d’un “parlamentarisme castrat”, referint-se amb això a la pràctica inviabilitat que prosperés el més enèrgic mecanisme d’exigència de responsabilitat política del govern. En les actuals circumstàncies, donada la notable fragmentació del Congrés, és relativament difícil formar una majoria de govern alternativa. No obstant, això no impedeix que pugui formar-se una majoria conjuntural de rebuig, però no sembla que aquesta majoria pugui continuar en el temps, amb el que, en certa manera, l’ús i els efectes de la moció de censura s’hauran allunyat de la seva finalitat teòrica. Tampoc això és cap novetat, ja que sembla deduir-se del debat polític que, de la mateixa manera que ha ocorregut a Alemanya en la pràctica de la moció de censura i també de la qüestió de confiança, tant una com una altra institució han estat utilitzades instrumentalment com a passos intermedis que obrissin la possibilitat de convocar noves eleccions per sortir del impasse.

Qüestió diversa, és la que es refereix als costos polítics, i d’altre tipus, associats a la posada en marxa del mecanisme d’exigència de responsabilitat política més important en el nostre sistema constitucional, quan els seus resultats són incerts i els riscos de desestabilització són evidents. Alguns s’han referit a l’analogia d’una tàctica d’escacs basada en la disposició aleatòria de les peces. La política constitucional és infinitament més complicada que els escacs i les seves conseqüències són de naturalesa totalment diversa. Em ve a la memòria un d’aquells aforismes de Perich, carregats d’una insuperable ironia, que deia més o menys: “els escacs desenvolupen la intel•ligència…per jugar als escacs”.

Sigui com sigui, el divendres dia 1 de juny de 2018, després de l’intens i accidentat debat del dia anterior, la moció de censura ha tirat endavant recolzada per 180 vots contra 169 i una abstenció. D’acord amb les previsions constitucionals el Govern haurà de presentar immediatament la seva dimissió al Rei i el candidat s’entendrà investit de la confiança de la Càmera i el Rei el nomenarà President del Govern (art. 114.2 CE). A partir d’aquí els efectes polítics que es poden produir són diversos.

En primer lloc, la transició entre el govern dimissionari, però en funcions, i el nou govern ha de ser breu, el temps estrictament necessari perquè els nous ministres puguin prendre possessió dels seus càrrecs.

En segon terme, cal entendre que la formació del nou govern posa fi a la crisi? La resposta ha de ser molt matisada ja que la “majoria de rebuig” que ha possibilitat la investidura del nou president pot convertir-se en una majoria consistent o, contràriament, donada la fragmentació dels partits que la componen constituir una majoria extremadament fràgil. El Govern pot configurar-se com un govern de coalició, això és, multipartidista, o com un govern monocolor. En qualsevol cas, donats els condicionants pressupostaris i l’horitzó electoral que sembla haver-se consensuat entre alguns dels partits, el marge de maniobra sembla, a priori, bastant reduït.

Donades aquestes circumstàncies, de canvi de govern i de majoria i d’inexistència d’una majoria estable i d’un govern necessàriament en minoria, sembla que l’única sortida de la situació és la convocatòria d’eleccions generals en un termini no determinat encara, però si determinable, ja que això contribuiria a reduir la incertesa d’una situació política sens dubte provisional.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*