La implosió del Mediterrani, per Mar Campins

Vicedegana de la Facultad de Derecho de la UB

Des que a mitjan desembre un venedor de fruites es calés foc en una petita ciutat de Tunísia, han transcorregut tres escassos mesos en els quals el mapa polític dels països àrabs ha canviat substancialment. Això ha originat diferents reaccions.

El cas de Líbia ha estat el que ha suscitat major preocupació per part de la comunitat internacional. Davant la gravetat del conflicte bèl·lic i en una decisió sense precedents, l’Assemblea General ha suspès a Líbia de la seva membresía en el Consell de Drets Humans. A més, el Consell de Seguretat ha acordat l’adopció de mesures coercitives (embargament d’armament, restricció de moviments i congelació de fons, actius financers i altres recursos econòmics) i ha remès la situació de Líbia davant la Cort Penal Internacional. Des de diferents fòrums es reclamen, no obstant això, altres mesures que permetin la gestió de la crisi humanitària originada pels fluxos de refugiats i l’establiment d’una zona d’exclusió aèria per a la protecció de la població civil.

En el que a la Unió Europea es refereix no ha d’oblidar-se que aquesta i els seus Estats membres han sostingut tradicionalment als regimenes autocràtics de la ribera sud del Mediterrani a canvi que aquests països els garantissin estabilitat en l’aprovisionament energètic i protecció enfront dels fluxos d’immigrants i l’amenaça terrorista. Sense majors objeccions, s’ha anteposat la seguretat regional als valors que proclama l’article 2 del Tractat de la Unió Europea i amb això s’ha legitimat durant anys un status quo de subdesenvolupament i de coerció política en aquests països.

Doncs bé, a pesar que la Unió Europea explica des de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa amb nous instruments per realitzar la seva política exterior, sembla que de moment ni està ni la hi espera. La seva resposta s’ha limitat fins ara a saludar els canvis polítics propiciats en aquests països i condemnar la repressió a Líbia. En una parenceria de prudència ha anunciat que estudiarà “les opcions necessàries” per protegir a la població civil a Líbia i ha engegat el llançament d’una Associació per a la Democràcia i la Prosperitat Compartida amb els països del Mediterrani Meridional. És cert que això suposarà una injecció de 4.000 milions € a la regió, però no deixa de ser una iniciativa de baixa intensitat política que tampoc exigeix la revisió de les relacions convencionals amb aquests països. En aquest context, la influència que ara pugui tenir una Unió Europea encara de veu massa tènue en el procés de transició i democratització de les institucions públiques d’aquests països serà fart qüestionable.

Aquesta situació agreuja el progressiu arrinconamiento que ha vingut sofrint la Unió pel Mediterrani. Les expectatives que es van generar en el 2008 amb la seva creació s’han anat diluint per la falta de voluntat política. El fiasco en la convocatòria de juny de 2010, la dimissió del seu Secretari General i la caiguda d’un de les seves co-presidents, Hosni Moubarak, han restat defensors a aquesta important iniciativa. La recent designació de l’italià Lli Cardarelli com a nou Secretari General no ha suposat cap canvi substancial. Només l’existència d’un missatge clar, decidit i únic per part de la Unió Europea respecte a la consolidació de règims democràtics en la ribera Sud del Mediterrani podria revertir aquesta situació i permetria reorientar i replantejar una cooperació a llarg termini dotant-la al seu torn d’una major legitimitat.

Finalment, des de la perspectiva interna, s’obre ara en aquests països un procés de reformes constitucionals, que ja s’han anunciat a Egipte, a Tunísia, i al Marroc. D’una banda, no sembla que ara com ara que l’islamisme extremista, encara sent influent, vagi a dominar el futur polític d’aquests països, per la qual cosa el model d’Estat que emergeix sembla més proper al turc que no a l’iranià. D’altra banda, es tracta de reformes constitucionals “atorgades” en part pels règims sortints, per la qual cosa difícilment cal parlar de l’articulació d’un autèntic procés constituent. No pot desestimar-se tampoc el risc que aquestes reformes es produeixin, almenys al principi, sota la tutela de l’exercito a Egipte i, a un altre nivell, de la monarquia al Marroc, i que simultàniament es produeixi un buit de poder a Tunísia, fins a les properes eleccions de juliol, d’incertes conseqüències. A més, segueix present l’amenaça de la involució política davant les dificultats de desmantellar les restes dels règims sortints, i el possible sorgiment de conflictes interns de dimensió regional, principalment a Tunísia i a Egipte.

Aquestes qüestions estan sent abordades des de l’Institut de Dret Públic en el marc d’una nova línia de recerca, iniciada fa poc més d’un any, relativa a la cooperació euromediterránea i als processos de canvi als països d’aquesta regió.

PER APROFUNDIR
 
Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*