Crisi econòmica, caixes d’estalvi i Estat Autonòmic, per Joaquin Tornos

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona

Les Caixes d’Estalvi estan subjectes a un profund procés de reformes que pot portar a la seva desaparició com a entitats de crèdit i del que poden extreure’s diferents ensenyaments d’interès. La crisi econòmica ha incidit de forma especialment dura en unes institucions financeres que des de la seva vinculació inicial al territori van passar a actuar en tot l’Estat implicant-se a l’excés en operacions immobiliàries. Ens centrarem en aquesta ocasió en la qüestió del repartiment competencial entre l’Estat i les Comunitats Autònomes.

De forma simplificada pot afirmar-se que la distribució de competències en matèria de Caixes d’Estalvi és d’una singular complexitat. Els aspectes organitzatius estan reservats a les Comunitats Autònomes, l’activitat a l’Estat, la supervisió és compartida entre el Banc d’Espanya, el Ministeri d’Economia i Hisenda i les Comunitats Autònomes i els processos de fusió depenen del seu abast territorial, corresponent les fusions intracomunitàries a la Comunitat Autònoma mentre que les intercomunitarias han de solucionar-se de forma paccionada entre les Comunitats Autònomes afectades.

La crisi financera que afecta de forma especialment greu a aquestes institucions ha posat en relleu la feblesa d’aquest model d’assignació competencial i la necessitat de la seva superació. Basten alguns exemples. La separació competencial fundada en la distinció entre normes d’organització i d’activitat ignora que la solvència de les Caixes d’Estalvi depèn de la seva estructura organitzativa. Qui ha de garantir la solvència no pot quedar totalment al marge dels aspectes organitzatius. La supervisió compartida crea notables problemes per delimitar els àmbits respectius d’actuació ( veáse la recent sentència del Tribunal Suprem de 4 de maig de 2010) i acaba per ser ineficaç si no es reforcen els mecanismes de col·laboració entre les entitats supervisores. Les fusions afecten també de forma directa a la solvència del sistema en el seu conjunt, tant les intra com les inter comunitàries. Quan l’Estat ha hagut d’acudir amb fons públics per dur a terme un profund procés de reestructuració a través de fusions, FROB, els esquemes previs competencials es dilueixen i apareix amb força la necessària ordenació general de l’economia. Si cal reduir el nombre de Caixes d’Estalvi i pilotar des del Banc d’Espanya les reformes institucionals, els preceptes competencials es flexibilitzen.

En definitiva, l’exemple de les Caixes d’Estalvi ens fa evidents els límits d’un sistema d’assignació de responsabilitats públiques en l’àmbit de la regulació econòmica basat en vells esquemes conceptuals dels anys 80 del segle passat. La crisi ha trencat les costures d’aquest vell model i ara s’actua una miqueta al marge del que estableixen les normes i la jurisprudència que les ha interpretat, però acceptant el que Europa i l’Estat disposen. Per això és necessari tractar de redefinir el model constitucional del govern de l’economia. En el cas de les Caixes d’Estalvi Segueixen sent vàlides les construccions jurisprudencials i doctrinals creades a partir dels conceptes utilitzats en 1978? Ha de replantejar-se el model LORCA…i si és així, qui ha d’escometre la reforma, amb quin contingut?.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*