Cobertura sanitària i Comunitats Autònomes. Una nova ampliació d´allò bàsic en la jurisprudència del Tribunal Constitucional, per Joaquin Tornos

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona

El Decret 114/2012 del País Basc i el RDL 3/2015 del Govern de la Comunitat Valenciana havien ampliat la cobertura de les prestacions sanitàries bàsiques a totes les persones residents i empadronades en les seves respectives Comunitats Autònomes. D’aquesta manera s’estenia la cobertura sanitària més enllà de l’establert en el RDL 16/2012 estatal que limitava les prestacions sanitàries als assegurats o beneficiaris del sistema nacional de salut.-

Impugnades les normes autonòmiques pel Govern de l’Estat el conflicte es va centrar en la determinació de l’abast de les competència bàsica en matèria de sanitat, article 149,1-16 CE, bases i coordinació de la sanitat interior. Els conflictes han estat resolts per les sentències del Tribunal Constitucional 134 i 145/2017.

Per a les Comunitats Autònomes la seva competència de desenvolupament legislatiu els permetia desenvolupar la norma bàsica estatal ampliant el mínim comú prestacional que s’havia establert a les bases estatals. Les bases havien d’entendre’s com un mínim comú uniforme però millorable, segons una jurisprudència del propi Tribunal Constitucional fins a aquest moment majoritària. Les Comunitats Autònomes podien exercir la seva autonomia política per ampliar les prestacions reconegudes pel legislador estatal.

La sentència 134/2017 del Tribunal Constitucional, la doctrina del qual després fa seva la sentència 145/2017, modifica aquesta línia interpretativa, i atorga a la norma bàsica un caràcter d’exhaustivitat regulatòria que no deixa marge normatiu a les Comunitats Autònomes. Segons el Tribunal (FJ nº 5 de la sentència 134/2017) l’article 3 del RDL 16/2012 té una clara vocació d’exhaustivitat, la qual cosa es justifica en la necessitat de racionalitzar la despesa pública. D’aquesta manera de nou el principi d’estabilitat pressupostària apareix com a criteri dominant per resoldre un conflicte competencial, legitimant l’ampliació de la competència estatal bàsica. Allò bàsic, en aquest cas, passa de fet a ser una competència exclusiva.

Per al Tribunal Constitucional la norma bàsica estatal tanca tota possibilitat a les normes autonòmiques de desenvolupament per configurar un sistema d’accés a les prestacions sanitàries que no atengui als conceptes d’assegurat o beneficiari establert a les bases.

La sentència citada compta amb un vot particular dels Magistrats Valdés Dal-Ré, Xiol Rios, Conde-Pumpido Terrón i la Magistrada Balaguer Callejón , i un altre vot particular de contingut similar del Magistrat Narváez Rodriguez. En el primer dels vots citats els Magistrats i la Magistrada discrepants diuen: “expressem el nostre rotund desacord amb aquesta desmesurada noció d´allò bàsic, que no es diferencia substancialment d’una competència legislativa exclusiva de l’Estat. Se soscava per aquesta via una més que consolidada doctrina constitucional sobre les competències normatives compartides en un Estat d’estructura plural. “

Però més enllà del debat formal sobre allò bàsic, el citat vot particular conclou amb una reflexió de major abast sobre els principis constitucionals i la seva progressiva mutació, en el sentit de la progressiva restricció dels mandats d’optimització dels drets de prestació en imposar-se com a principi prevalent el d’estabilitat pressupostària. Així, es diu, amb paraules que compartim, el següent: “Abans de donar per conclòs el present Vot particular, entenem totalment obligat efectuar algunes reflexions generals, instal·lant ara el debat en un nivell superior d’abstracció o, si es prefereix, en bona mesura distant de l’assumpte substanciat per la Sentència de la nostra discrepància.

Conforme ja s’ha tingut oportunitat de raonar amb anterioritat, el Reial decret-llei 16/2012 ha comportat un intens retrocés en la promoció i desenvolupament del dret a la protecció de la salut (art. 43.1 CE), retrocés aquest apreciable en termes tant subjectius, referit als titulars dels drets d’accés a les prestacions sanitàries, com objectius, relatiu al contingut de tals prestacions. Apartant-se de manera brusca del principi d’universalitat en l’accés a l’assistència sanitària, final i feliçment aconseguit en el doble pla del seu reconeixement normatiu i de la seva vigència aplicativa per la Llei 16/2003, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut aquella norma d’urgència ha tornat a emparentar el dret a la protecció de la salut, que és ben segur el principi rector més estretament relacionat amb el valor de la dignitat de la persona (art. 10.1 CE) així com amb el dret fonamental a la vida i a la integritat física i moral (art. 15 CE), amb una noció vinculada a una molt concreta i històricament superada situació jurídica: la d’assegurat o, si escau, beneficiari de la seguretat social. A resultes d’aquesta involució normativa, aquest legislador excepcional que és el Govern ha col·locat entre parèntesi el fatigós però constant procés de construcció i consolidació en la societat espanyola de l’Estat de Benestar. Per aquest costat, la concepció del Welfare State, pròpia del constitucionalisme social més avançat, ha estat suplantada, en favor de l’assoliment de presumptes objectius tals com l’eficiència i la racionalització econòmiques, per la del Workfare State”.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*