ARCO 2018 i llibertat de creació artística, per Laura Díez

Catedrática (A) de Derecho Constitucional de la UB

Tot preparat per a la inauguració de la fira d’art contemporani ARCO 2018. Santiago Sierra exhibirà la seva obra “Presos polítics”. IFEMA insta a la galerista Helga d’Alvear la seva retirada. La paret queda en blanc.

Aquesta fugaç successió de fets, revela una il·legítima limitació de la llibertat de creació artística? Vegem quina resposta jurídica ha d’oferir-se des de tots dos costats de l’Atlántico.

La Primera Esmena de la Constitució nord-americana i l’art. 10 del Conveni europeu no fan esment explícit a la llibertat de la creació artística. No obstant això, la jurisprudència del Tribunal Suprem i de la Cort Europea ha considerat que el seu reconeixement se situa en el marc d’aquests preceptes, que reconeixen la llibertat d’expressió (STS Abood v. Detroit Board of Education, 1977; STEDH Müller i altres v. Suïssa, 1988).

A partir d’aquesta premissa, tots dos Tribunals han inscrit la llibertat de creació artística dins de la protecció general que rep qualsevol altre tipus d’expressió (STS Board of Ed., Island Trees Union Free School Dist. No. 26 v. Bec, 1982; STEDH I.A. v. Turquia, 2005). I això per un motiu fonamental: segons la seva jurisprudència, el ben jurídic protegit per la llibertat d’expressió i per la llibertat de creació artística és idèntic. Segons el seu criteri, es garanteix la circulació de missatges, que es protegeixen en funció del seu contingut (polític, religiós…) i d’altres paràmetres com l’emissor, el col·lectiu del com es parla o el canal de difusió (STS Heller v. New York, 1973; STEDH Vereinigung Bildender Künstler v. Àustria, 2007).

Certament, l’art pot ser també discurs i protegir-se per ser una forma de transmetre idees polítiques, religioses o d’un altre tipus. No obstant això, més enllà d’aquest motiu que pot justificar la seva garantia, existeixen altres raons que obliguen a protegir la llibertat de creació artística. Com assenyala EBERLE (Art as Speech, 2007), l’art també permet participar en el procés central i únic de l’existència humana; proveir d’un camí a dimensions de la vida menys accessibles a través dels processos racionals ordinaris o cognitius, oferint una concepció més completa de l’ésser humà; i funcionar com una esfera privada de llibertat no subjecta als cànons habituals de la societat, de manera que pot contemplar i reflexionar sobre elements de la condició humana lliure de les pressions de les forces convencionals. En aquesta línia, HAMILTON (Art Speech, 1996) assenyala que la protecció especial de l’art deriva de la seva singular capacitat per oferir l’experiència d’un nou món i, per tant, noves perspectives de l’estatus quo, reforçant l’enteniment, la resistència i la capacitat per al dissentiment, per la qual cosa juga un important paper instrumental en l’àmbit de la llibertat.

Així doncs, pot sostenir-se que la protecció jurídica de la llibertat de creació artística compta amb una doble justificació: la que comparteix amb la llibertat d’expressió i una altra pròpia i diferenciada. Com a conseqüència, la protecció de la creació artística ha de ser superior a l’oferta a la llibertat d’expressió, per la qual cosa han de considerar-se paràmetres de valoració específics més enllà dels quals s’apliquen quan el que està en lliça és la llibertat d’expressió. El contrari suposaria continuar amb la vigent jurisprudència reduccionista, que aplica a la llibertat de creació artística els mateixos criteris de valoració que als conflictes de la llibertat d’expressió amb altres drets o béns.

En altres paraules, la creació artística hauria de rebre una protecció coincident a l’atorgada a la llibertat d’expressió, però la seva garantia no hagués de reduir-se a aquest espai sinó que hauria de ser superior.

Respecte de la protecció coincident amb la llibertat d’expressió, quan la creació artística disposa d’un contingut discursiu haurien de ser aplicable els cànons habituals aplicables a aquesta llibertat. Clarament i entre uns altres, els relatius al discurs de l’odi, de manera que no podrien admetre’s creacions que incitin de forma clara i directa a cometre actes violents. També serien aplicable els paràmetres relatius al major o menor grau de garantia en funció de la rellevància pública del missatge, que obligarien a protegir especialment creacions connectades amb assumptes polítics.

Respecte a la protecció de la llibertat de creació artística que hagués d’excedir la garantia tradicional concedida a la llibertat d’expressió, l’eix fonamental aquí seria el següent: concedir el màxim marge al creador. Aquesta afirmació cobra especial sentit si es té en compte que existeixen creadors o moviments artístics que pretenen, precisament, provocar sensacions o reaccions en el públic o la societat en el seu conjunt. No és inhabitual que determinades obres d’art provoquin rebuig o siguin considerades de dubtós gust, però ja s’han relatat els motius que justifiquen la seva necessària protecció.

Tots dos espais de garantia no han d’interpretar-se com a excloents: a les creacions discursives se’ls han d’aplicar els cànons de la llibertat d’expressió, però tenint en compte també el major espai que ha de reservar-se a l’art. Això suposa que, expressions que en un context no artístic poguessin considerar-se jurídicament censurables, puguin ser admissibles com a conseqüència de la major protecció que ha d’atorgar-se a la llibertat de creació artística. En suma, existeixen determinats missatges que difícilment serien protegibles si estiguéssim en el camp de la llibertat d’expressió però que han de garantir-se en el cas de la llibertat de creació artística.

Què fer amb la paret en blanc? Resulta evident que el missatge de Santiago Sierra tenia caràcter polític, amb el que se situa en l’espectre de màxima protecció. I també resulta evident que el títol de l’obra ha molestat a persones que reserven el qualificatiu de presos polítics para empresonats per règims qualificats internacionalment com a dictatorials. No obstant això, tant per la temàtica política que requereix d’una màxima protecció, com per tractar-se d’un missatge inscrit en una obra d’art que moltes vegades té la precisa intenció de provocar, aquesta paret mai va haver de quedar en blanc.

(Sobre la llibertat de creació artística pot consultar-se la meva monografia La llibertat de creació artística a Estats Units i Europa. Entre l’expressió i el discurs de l’odi. Tirant el Blanch, València, 2017).

Share on Facebook1Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*