Algunes reflexions sobre la Unió Europea i la crisi de la unió monetària, per Andreu Olesti

Catedrático de Derecho de la Unión Europea de la UB

En l’actualitat la Unió Europea influeix de forma determinant en l’orientació de les decisions econòmiques dels seus Estats membres. No és una novetat, el procés d’integració europeu, des dels seus inicis, tenia un component marcadament econòmic, es tractava d’integrar, gradualment, les economies europees amb la idea més o menys implícita d’aconseguir una unió política.

Inicialment el gran objectiu va ser la consecució d’un mercat comú, que consistia, essencialment, a eliminar els obstacles, les discriminacions i les restriccions a la lliure circulació entre els països membres dels factors que participaven en el procés productiu (ja anessin treballadors, empreses, serveis, mercaderies o capitals). Més tard, l’1 de gener de 1999, es va crear la unió monetària, que suposava l’establiment d’una única política monetària dissenyada i dirigida pel Banc Central Europeu per als Estats participants i la creació d’una moneda comuna, l’euro, que substituïa a les divises nacionals. Once van ser els Estats que van iniciar l’experiència en 1999, tres es autoexcluyeron, Regne Unit, Dinamarca i Suècia, i Grècia va haver d’esperar fins a l’any 2001. A partir de llavors s’han adherit a la zona euro, Eslovènia (2007), Xipre i Malta (2008), Eslovàquia (2009) i Estònia (2011).

És important destacar que, la unió monetària va sorgir sense que prèviament s’harmonitzessin les economies dels països participants, amb un pressupost comunitari molt reduït, limitat a un màxim del 1% de la suma de PIB dels seus Estats membres, i sense que la Unió Europea disposés d’instruments que li permetessin intervenir efectivament en el supòsit d’una crisi econòmica. Les institucions comunitàries es van dotar d’instruments legals, els dos Reglaments del Consell que constitueixen el denominat Pacte d’Estabilitat, per fer complir la rígida disciplina pressupostària prevista en els Tractats constitutius que havien de mantenir els Estats participants: límit del dèficit públic en un 3% del PIB i saldo del deute públic no superior al 60% del PIB; requisit aquest últim, que fins a l’actualitat mai havia estat significatiu ja que es va permetre que alguns països s’integressin en la unió monetària amb un saldo de deute públic superior al 100% del PIB (Itàlia, Grècia, Bèlgica…). Aviat, en 2003, quan França i Alemanya, van mantenir un dèficit públic superior al 3% durant l’any 2002, es va demostrar que el mecanisme era deficient, i per si només incapaç de mantenir, i fer complir, amb les obligacions fiscals requerides per la unió monetària.

La crisi econòmica i la urgent necessitat de finançament d’alguns països de la unió monetària, ha portat a una situació difícilment imaginable en termes de desconfiança en el compliment dels seus compromisos econòmics. En efecte, Grècia inicialment, a principis de 2010, però després altres països com Irlanda, Portugal i en menor mesura Espanya i Itàlia, han tingut moltes dificultats per fer front al finançament del seu dèficit públic, i fins i tot els tres primers no han pogut encarar els pagaments del seu deute i han hagut de sol·licitar ajuda a la resta dels Estats membres de la unió monetària.

Des de la Unió Europea s’ha respost amb diverses mesures pal·liatives, la més rellevant probablement sigui la constitució, al maig de 2010, del Mecanisme europeu d’estabilització per conservar l’estabilitat financera a Europa; que inclou la creació d’una entitat denominada Facilitat Europea d’Estabilització Financera, societat anònima, amb seu a Luxemburg els accionistes de la qual són els països de la zona euro i amb vigència de tres anys. La voluntat d’eliminar aquesta transitorietat i permetre la seva continuïtat en el temps ha portat, en temps record, a la primera revisió del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

Simultàniament, aquesta crisi ha incrementat la capacitat de la Unió Europea per incidir i decidir l’orientació de les polítiques econòmiques dels Estats afectats per les dificultats financeres. En aquest cas la integració jurídica no és significativa, no s’ha adoptat un conjunt d’instruments jurídicament vinculants que obliguin als Estats membres a satisfer un determinat objectiu, no s’han transferit formalment l’exercici de més competències sobiranes a la Unió Europea. És molt més simple i senzill, és l’assumpció que qui vulgui rebre el suport comunitari i el seu finançament extern haurà de complir amb les decisions econòmiques dictades per les institucions europees. En tot cas, quan finalitzi aquesta tempesta, els països europeus estaran econòmicament més integrats, i la Unió Europea disposarà d’instruments eficients per governar les decisions econòmiques dels seus Estats membres.

PER APROFUNDIR:

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*