L’exercici de la competències comunitàries entre la Unió Europea i els seus Estats membres: tècniques jurídiques de coordinació

Projecte de recerca

MEMÒRIA CIENTIFICOTÈCNICA DEL PROJECTE

INVESTIGADOR PRINCIPAL: Andreu Olesti Rayo

1. RESUM

El Tractat de Lisboa ha ampliat la capacitat d’actuació de la Unió Europea, la qual cosa exigeix una major coordinació entre els diversos actors públics que creen i apliquen el dret comunitari europeu per complir amb els objectius del procés d’integració. Sota aquest marc, el projecte proposa analitzar i avaluar els instruments de coordinació entre la Unió Europea i els seus països membres en exercir les seves competències, prestant especial atenció al desenvolupament d’aquests mecanismes quan incideix en competències distribuïdes entre l’Estat i les Comunitats Autònomes.

Des d’aquesta perspectiva, s’analitzen els principis que informen l’exercici de les competències comunitàries entre els Estats membres i la Unió Europea; dedicant especial atenció al funcionament del principi de subsidiarietat i el principi d’autonomia institucional.

D’un altre costat, el segon gran objectiu del projecte és l’estudi de les tècniques de coordinació utilitzades en relació amb el tipus de competència que s’exerceix, centrat especialment en determinats instruments. A aquesta anàlisi més general li succeeix l’examen de diversos casos d’estudi en l’àmbit de les diferents categories de competències analitzades, del com es pretenen extreure les conseqüències de l’ampliació competencial en les relacions entre la Unió Europea i els Estats membres, avaluant l’afectació de tot això sobre les Comunitats Autònomes

2. INTRODUCCIÓ

El projecte té com a finalitat l’examen, mitjançant els mètodes propis de la ciència jurídica, de la incidència que té les tècniques de coordinació entre els Estats membres i la Unió Europea en l’exercici de les competències comunitàries per complir amb els objectius d’integració europeu. Cada revisió dels Tractats constitutius de la Unió Europea (UE) ha suposat un increment de les competències l’exercici de les quals els Estats membres transfereixen a la UE. El Tractat de Lisboa no ha estat una excepció i la capacitat d’actuació de la UE s’ha ampliat- Aquest increment de les esferes competencials de les institucions comunitàries requereix una major coordinació entre els diversos actors públics que intervenen en la creació i l’aplicació del dret comunitari europeu. A Espanya, com en altres països d’estructura descentralitzada a més, aquesta circumstància incideix directament en l’acció dels Estats i les Comunitats Autònomes.

Sota aquest marc del procés d’integració europeu, el projecte proposat pretén analitzar quins són els instruments i els mecanismes que faciliten la coordinació entre la Unió Europea i els seus Estats membres a l’hora d’exercir les seves competències. Més específicament interessa també examinar com es desenvolupen aquestes tècniques de coordinació entre l’ordenament jurídic espanyol i l’europeu especialment quan l’exercici competencial comunitari afecta a competències que el nostre ordenament jurídic intern distribueix entre l’Estat i les Comunitats Autònomes Des de la perspectiva dels principis que informen l’exercici de les competències comunitàries pels Estats membres, sobresurten el principi de subsidiarietat i el principi de l’autonomia institucional dels Estats.

El principi de subsidiarietat (i el seu corol·lari el principi de proporcionalitat), inclòs i formalitzat per primera vegada en el Tractat de Maastricht, s’ha perfeccionat en el Tractat de Lisboa. En el nou Tractat fundacional, i en el Protocol num 2 s’han inclòs instruments per facilitar la correcta aplicació del principi, s’han dissenyat mecanismes que permeten verificar el control de la seva correcta aplicació, i sobretot, s’han incorporat nous actors (els parlaments nacionals amb la previsió de consulta als parlaments regionals) que poden alertar sobre l’adequada aplicació de la subsidiarietat (sistema d’alerta primerenca). A Espanya la Llei 2/2009 que modifica la Comissió Mixta per a la Unió Europea ha estat l’instrument jurídic utilitzat per implementar les noves disposicions sobre el principi de subsidiarietat previstes en el Tractat de Lisboa.

El principi de l’autonomia institucional indica que els Estats membres determinen els qui són les institucions, segons el seu ordenament intern, que han d’exercir les competències comunitàries, la Unió Europea es manté “neutra” i intervé en la decisió de cuales són les instàncies interna a les quals correspon actuar. En el Tractat de Lisboa, es formalitza explícita, encara que indirectament, el reconeixement de l’autonomia regional i local previst en l’article 4 del TUE que es repeteix en precisar les condicions d’intervenció de la Unió d’acord amb el principi de subsidiarietat (article 5 TUE). Interessa examinar i analitzar si aquest esment a l’autonomia regional i local en el dret originari pot ser rellevant a l’efecte de modelar el contingut del principi de l’autonomia institucional dels Estats membres.

Examinats els dos grans principis instrumentals que articulen l’exercici de les competències comunitàries, es procedirà a analitzar cuales són les tècniques de coordinació que són utilitzades per al desenvolupament uns àmbits materials concrets. En línies generals la Unió Europea ha utilitzat instruments jurídicament vinculants de coordinació i harmonització legislativa (essencialment la directiva) i d’unificació legislativa (reglament), Al costat d’aquests s’aprecien altres instruments que no són jurídicament obligatoris per als Estats membres però que condicionen l’actuació estatal amb una intensitat equivalent a l’obligatorietat jurídica. Des de la UE i els seus Estats membres s’estimula la posada en pràctica d’instruments de coordinació en el desenvolupament d’algunes polítiques comunitàries. Tal seria el supòsit del denominat mètode obert de coordinació” (open method of coordination) que inclou l’adopció d’instruments de soft law (com per exemple, plans d’acció, guies de bones pràctiques…) per al desenvolupament de determinades polítiques comunitàries; o les orientacions del Consell en la coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres, o les directrius del Consell en la coordinació de les polítiques d’ocupació.

A més no cal oblidar la funció coordinadora desenvolupada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea exigint que la interpretació i aplicació del dret comunitari s’efectuï de forma uniforme en tots els Estats membres: que la regulació jurídica de les relacions regides pel dret comunitari sigui idèntica en cadascun dels Estats membres.

Analitzades aquestes tècniques se seleccionen un conjunt d’àmbits competencials de la Unió Europea en l’exercici de la qual participen amb major o menor intensitat els Estats membres (hem exclòs les esferes que són competències exclusiva de la Unió Europea), per examinar quins són les tècniques de coordinació utilitzades, les raons que les justifiquen i els problemes jurídics que plantegen. Aquests àmbits són il·lustratius de la resta de les diferents tipologies de competències (compartides, de coordinació i complementàries) que es preveuen en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, i serien els següents.

A) En primer lloc seran objecte d’examen aquells àmbits competencials que es refereixen a la creació de l’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia, que correspondria a la categoria de les competències compartides (article 4 TFUE). Més específicament, ens centraríem en aquells àmbits que, amb anterioritat a l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, se situaven dins de la cooperació intergovernamental entre els Estats membres (l’anteriorment denominat tercer pilar); això és, la cooperació policial i judicial en matèria penal i l’establiment dels fonaments jurídics sobre els quals desenvolupar una política d’immigració europea. Amb això la nova Unió Europea àmplia el seu àmbit competencial en incloure matèries que prèviament estaven compreses dins de la cooperació interestatal. L’examen de les tècniques utilitzades ens il·lustrarà sobre el canvi dels instruments utilitzats en modificar la base jurídica que els sustenta i la perspectiva amb la qual s’aborda l’exercici d’aquesta competència.

B) En segon lloc la recerca també abordarà l’examen de la tècniques utilitzades per a la coordinació de les polítiques d’econòmiques dels Estats membres, com a exemple il·lustratiu de les competències de coordinació previstes en l’article 5 del TFUE. Es tracta d’un àmbit d’estudi molt significatiu, que ha sofert un canvi una transformació radical des de l’inici de crisi econòmica i financera de l’euro; com il·lustren les orientacions de política econòmica dirigides a Grècia al febrer i juny de 2010.

C) Finalment s’examinarien també, les tècniques utilitzades en les competències de suport o complementàries recollides en l’article 6 del TFUE; on, en principi, no cap l’harmonització legislativa dels Estats membres. Les competències específiques que examinaríem serien aquelles que, a Espanya, són objecte d’un equilibri competencial intern entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i en les quals l’actuació europea de complementar l’acció dels Estats membres pogués ser susceptible de generar tensions competencials a nivell intern; tal seria el cas per exemple, cultura, turisme o educació.

3. MEMBRES