Majories i minories parlamentàries en el funcionament de les comissions d’investigació. A propòsit de la Comissió del cas Vidal, per Maria Torres Bonet
Lletrada del Consell Insular d’Eivissa
La Comissió d’investigació sobre les actuacions del Govern per preparar la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya, més coneguda com Comissió del cas Vidal, s’ha creat al Parlament de Catalunya aquesta XI legislatura (Resolució de la Mesa núm. 496/XI, de 28 de febrer), arran de les declaracions del senador Santi Vidal sobre presumptes actuacions irregulars del Govern en la preparació de la independència de Catalunya, les quals van suscitar una intensa polèmica en els mitjans de comunicació i en l’opinió pública.
Fins ara, la comissió ha tingut un curt recorregut i ha provocat un nou enfrontament entre els grups polítics majoritaris i minoritaris del Parlament. Però més enllà d’aquesta fricció política, la trajectòria d’aquest òrgan ens deixa també elements per a la reflexió jurídica, entre els quals destaca la posició de les majories i les minories en els instruments de control parlamentari del Govern, en la qual se centra el present comentari.
Aquesta Comissió d’investigació fou constituïda per proposició vinculant de tres grups parlamentaris minoritaris (PSC, Ciutadans i PPC) en aplicació de l’article 66.3 del Reglament del Parlament (RPC), introduït per la reforma de l’any 2005, inspirada en els models d’Alemanya, Àustria i Itàlia, i que atorga aquesta potestat a les minories parlamentàries, si bé limita el seu exercici a una vegada a l’any.
D’acord amb l’article 59.6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’article 66.1 RPC preveu la constitució de comissions d’investigació sobre qualsevol assumpte “d’interès públic competència de la Generalitat”. Per tant, s’investiguen actuacions del Govern sobre les quals se susciti un interès de la societat al qual la Cambra, a través dels mecanismes de control, hagi de donar la resposta que exigeix l’opinió pública. En definitiva, tractant-se de l’exercici de la funció de control polític del parlament, s’investigarien les possibles responsabilitats polítiques derivades d’actuacions concretes del govern presumptament irregulars. Aquesta finalitat de totes les comissions d’investigació únicament s’explicita en el Reglament del Parlament del País Basc, que en el seu article 59 determina que aquests òrgans investiguen “l’existència de responsabilitat política relativa a qualsevol assumpte d’interès públic”.
En la seva regulació, queda clarament diferenciat l’objectiu de les enquestes parlamentàries, que busquen detectar l’existència de responsabilitats polítiques, i el dels òrgans jurisdiccionals, que actuen en el pla de la responsabilitat penal. Es tracta de dos escenaris clarament diferenciats (STC 39/2008, de 10 de març). En aquest marc, és difícil d’entendre que en un ambient de judicialització general envers un conflicte polític, com s’està vivint a Catalunya aquests darrers temps, es deixi passar una oportunitat com la que brinda aquesta Comissió, de debatre políticament, amb llibertat i transparència, però no ha estat aquesta la voluntat dels grups majoritaris del Parlament, que han manifestat la seva disconformitat amb la creació d’aquesta Comissió impedint l’aprovació del seu pla de treball, al qual estaven obligats segons l’article 66.4 RPC.
Els grups majoritaris (GP JS i CUP-CC) han votat en contra de l’aprovació del pla de treball proposat pels grups minoritaris, i han renunciat a presentar-ne un de propi. Aquesta actuació, entenem, podria suposar, a més d’un incompliment reglamentari, un abús de dret. Conseqüència d’aquestes actuacions, la Comissió del cas Vidal ha quedat desnaturalitzada des de la seva segona sessió – la primera va servir per constituir-se formalment i escollir president- i als llimbs jurídics, en una situació mai viscuda al Parlament: no està formalment dissolta, però és inoperant, sense poder celebrar compareixences ni elaborar un dictamen final. Fruït d’aquestes circumstàncies, el seu president ha renunciat al càrrec i el PSC ha deixat de participar-hi, de manera que, si no es replantegen les decisions adoptades, quedarà en situació de letargia i decaurà en finalitzar la legislatura (art. 202 RPC).
Es dóna la paradoxa que l’aplicació de l’excepcionalitat prevista a l’article 66.3 del Reglament ha provocat l’incompliment de tota la resta de normes relatives a les comissions d’investigació una vegada creades: celebració de compareixences, necessitat d’aprovació d’un pla de treball, conclusions i dictamen final que serà debatut i aprovat pel Ple. Amb aquesta situació, els diputats impulsors d’aquesta Comissió han vist lesionat el seu ius in officium previst a l’article 23.2 de la Constitució, perquè la possibilitat de crear una comissió d’investigació per voluntat de les minories no és un dret que s’esgoti en si mateix, sinó un mer instrument per fer efectiu el seu dret d’informació i de participació política.
Aquesta situació es podria reconduir si la Mesa del Parlament designa novament la presidència de la comissió (arts. 49 i 62.2 RPC) i es vota un nou pla de treball, atès que en el seu acord de constitució no es fixava un termini per finalitzar la seva activitat. Per això, haurem d’estar pendents de les futures passes de la Mesa del Parlament en relació a la Comissió -vid. propostes formulades a l’informe del lletrat assessor, de data 26 de maig- però com a proposta final, es reitera la necessitat que la creació d’una comissió d’investigació pels grups minoritaris o bé ja contingui la delimitació dels treballs principals a desenvolupar i un màxim de compareixences o, subsidiàriament, que la voluntat de les minories s’estengui més enllà de la seva constitució, fins a l’aprovació del pla de treball que hagi d’executar-se. Tot això hauria de reflectir-se en una futura reforma del Reglament del Parlament, per evitar que s’acompleixin, una vegada més, les paraules de PACE: “la regla de la majoria aplicada al control de la majoria significa impossibilitat de control”.
