Les Comunitats Autònomes l´any 2016: una primera valoració, per Eliseo Aja
Catedrático de Derecho Constitucional de la UB
Al gener de cada any l’Institut de Dret Públic comença a elaborar els treballs que es presentaran mesos després al Foro de l’Autonomia, per al debat de polítics i experts, que s’acaba recollint en l’Informe de les Comunitats Autònomes. Un dels esborranys per a la valoració general del sistema autonòmic és la reflexió sobre els factors que deriven de les diferents Comunitats Autònomes (CCAA), però que tenen projecció sobre l’Estat autonòmic, en el seu conjunt. D’una primera aproximació, al curt espai d’aquest blog, sorgeixen punts com els següents.
1. El govern en funcions de l’Estat, que ha durat gairebé un any, ha tingut efectes negatius per a les institucions estatals però també per a les autonòmiques. Des del 21 de desembre de 2015 fins al 29 d’octubre de2016, durant 314 dies, el govern d’Espanya ha estat en funcions, la qual cosa significa (art. 21 de la Llei 50/1997) que “el govern limitarà les seves funcions al despatx ordinari dels assumptes públics”, amb alguna excepció. El govern s’ha fundat en aquesta situació per esquivar el control parlamentari, també sobre qüestions autonòmiques, la qual cosa ha desembocat en un conflicte d’atribucions davant el TC. D’altra banda, el Govern no ha impulsat la legislació bàsica per al seu posterior desenvolupament per les CCAA, ha mantingut el sistema de finançament amb pegats i ha retardat la decisió sobre el sostre de despesa, necessari per a l’elaboració dels pressupostos de les CCAA (només 6 els van aprovar en el termini oficial).
2. El canvi del sistema polític a Espanya, consolidat en les eleccions generals de 2015 i 2016, ha consistit en el pas d’un sistema bipartidista imperfecte (PSOE, PP i diversos Nacionalistes) a un model de tetrapartidismo imperfecte, perquè als anteriors s’afegeixen Podem i Ciutadans. El mateix canvi s’ha produït globalment en les CCAA, generant una paral·lela fragmentació dels partits polítics en gairebé totes elles. En realitat, la majoria de variacions es va produir l’any passat, ja que aquest solament s’han realitzat eleccions a Galícia i Euskadi, que també han notat el major nombre de partits, encara que Galícia manté el seu govern per majoria absoluta (l’única) i el País Basc ha format ràpidament un govern de coalició.
3. Un major pluralisme partidista no ha significat absència de govern. Les CCAA no han tingut un llarg període de govern en funcions i la majoria de CCAA va aconseguir aviat la investidura, amb majors dificultats a Andalusia i Madrid. D’altra banda, no s’han produït alteracions significatives dels governs, i el més notable ha estat el cessament de 4 Consellers socialistes a Canàries (continua el govern de Coalició Canària) i algun ajust de Consellers a Balears i Castella i Lleó. No s’ha presentat tampoc cap moció de censura; a l’inrevés, la cerca d’estabilitat del Govern Rajoy li inclina al PP a respectar els governs de les CCAA que estan en minoria.
4. La falta de majoria del Govern central pot fer-li sensible a les posicions de les CCAA sobre les reformes pendents. El nou govern Rajoy, per ser minoritari, necessita acords sobre les reformes del sistema autonòmic, i en aquest aspecte es mostra dialogant i presenta com a interlocutora clara per a les CCAA a la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. A més de cobrir un greu buit anterior, perquè Montoro era i és ministre d’Hisenda i no d’administracions territorials, el seu rang de Vicepresidenta li proporciona una posició superior per dirigir als Ministres sectorials.
5. Una conseqüència positiva del canvi de sistemes polítics s’observa en la forma de legislar, perquè els governs minoritaris accepten millor les proposicions de llei i les pròpies Taules dels Parlaments impedeixen que presentin vetos governamentals injustificats, com abans feien. En general, en tot el procediment legislatiu hi ha molta més negociació, i no és infreqüent que els grups que donen suport al govern es vegin superats per l’acord de tots els altres grups de l’oposició sobre determinades esmenes.
6. En les sessions de control parlamentari del govern existeix molta més activitat i s’aproven nombroses mocions o proposicions no de llei, de vegades contra el govern o acceptades per aquest a contracor. Un professor descrivia la situació de la seva CA amb aquestes paraules: “el clima ha canviat i això provoca situacions inèdites. D’un Parlament encotillat, sense sorpreses, en el qual es rebutjaven sistemàticament totes les propostes dels grups de l’oposició (ni tan sols es prenien en consideració), hem passat a un Parlament més viu, que posa en destrets al Govern”
7. Entre les nombroses lleis aprovades l’any 2016 destaca l’extensió de la legislació de transparència a gairebé totes les CCAA que encara no la tenien, de manera que està pràcticament generalitzada, en ocasions orientades cap a una major participació, en altres casos cap a la lluita contra la corrupció. L’ofensiva contra aquesta no solament ha contemplat nombrosos processos judicials, sinó també la formació de bastants Comissions parlamentàries de recerca.
8. En la legislació, també destaca la normativa nova sobre drets socials, reflex evident de la crisi: serveis socials, renda d’inserció, accés a l’habitatge, protecció enfront d’execucions hipotecàries, dret als mínims vitals de llum, aigua i gas… D’altra banda, en bastants CCAA els funcionaris han recuperat les condicions prèvies a la crisi que els van ser retallades en anys anteriors.
En conclusió, en la majoria de les CCAA, amb l’excepció de Catalunya que ha tornat a viure un any convuls (que es tractarà en un proper article), sembla que l’ampliació de partits polítics i els canvis consegüents estan revitalitzant l’activitat de les institucions en sentit positiu. Potser aquesta dinàmica pugui aprofitar-se per realitzar les reformes que el sistema autonòmic necessita des de fa anys.
