De nou sobre el consens, per Eliseo Aja

Catedrático de Derecho Constitucional de la UB

En escriure sobre la reforma constitucional, diversos professors, com Montilla, Garcia Roca, Eduard Roig… hem criticat l’exigència de consens inicial que demanaven algunes forces polítiques, justament les més reticents a la reforma. Essencialment sosteníem que el consens significa la consecució d’acords que recullen solament parcialment les posicions pròpies, al costat de les defensades pels altres partits, que també queden parcialment insatisfets. És a dir, el consens consisteix que tots els grups parlamentaris aproven un text que cap comparteix del tot però que prefereixen a l’existent; o dit a l’inrevés, tots renuncien a part de les seves posicions per aconseguir un acord. Com a tal, el consens només pot aconseguir-se, amb moltes discussions i mitjançant un diàleg intel·ligent, al final del procés de reforma.

Per definició no pot existir consens abans de començar el procés de reforma, perquè encara no s’han contrastat les posicions dels diferents partits. És més, la legitimitat que guanya una Constitució amb la seva reforma, en incorporar a sectors socials que estaven descontents abans d’aquella, no podria realitzar-se si no es visualitza la posició inicial diferent de cadascun i l’esforç per arribar a un punt comú que integra les noves posicions.

Encara té menys sentit exigir com a condició per a la reforma un “consens equivalent al de 1978!” per una doble raó: En el va iniciar de les Corts Constituent 1977-78 el consens era inexistent i la diferència de les forces polítiques era abismal (exemple, Carrillo-Fraga), però a més no existia una previsió expressa de reforma constitucional. Recordem que veníem de les lleis fonamentals del franquisme i que la llei per a la reforma política ni era una Constitució ni contemplava la possibilitat d’aprovar una autèntica Constitució.

Per buidar tots els dubtes, es va introduir el tema del consens en la discussió del recent documento Idees per a una reforma de la Constitució, i tots arribem a l’acord d’evitar l’obstacle d’un consens previ, per la raó explicada i per una altra encara més clara, l’existència de dos articles de la Constitució que corroboren el rebuig previ com a condició per iniciar la reforma. En aquestes circumstàncies, crida l’atenció la declaració del President del Govern, a la sortida de la recepció del Dia de la Constitució, dient que seria un “disbarat” (sic) reformar la Constitució per majoria.

La pròpia Constitució estableix dues vies per a la seva reforma per majoria i aquesta és la raó principal per rebutjar l’existència d’un consens previ. Així, l’article 167 CE, que permetria reformar tota la regulació del Títol VIII (Comunitats Autònomes), requereix una majoria de tres cinquens de cada Càmera. Si no hi hagués acord s’intentarà aconseguir per una Comissió paritària del Congrés i del Senat i si tampoc s’aconseguís podria aprovar-se amb la majoria absoluta del Senat i dos terços del Congrés. Al seu torn l’art. 168 conté, al costat d’altres requisits com el referèndum, la majoria de dos terços, tant del Congrés com del Senat.

El consens que va presidir l’aprovació de la Constitució de 1978 es va traduir en la seva aprovació pel Congrés per 325 vots a favor, dels 350 que tenia aquesta Càmera. Sobre el mateix nombre total, la majoria de 3/5 equival a 210 vots i la majoria de 2/3 suposa 232 diputats sobre 350. Per tant la majoria requerida d’acord amb l’art. 167 són 210 vots (o 232, si hi ha desacord entre les Càmeres), la qual cosa és molt diferent que demanar un consens que equival a 325 vots. Aquestes són les normes constitucionals i no convé confondre-les.

D’altra banda, se sol escoltar que les vies de reforma de la Constitució són molt complicades, però gairebé totes les majories qualificades que demanden les Constitucions dels Estats europeus es mouen entre 3/5 i 2/3 i tampoc la necessitat de doble legislatura és molt onerosa, si la primera aprovació es realitza cap al final de la legislatura. Serien a més unes eleccions centrades en els temes de reforma constitucional, la qual cosa seria molt positiu per augmentar la nova legitimitat que acompanyaria a la reforma.

Al Congrés actual els escons dels grups parlamentaris que podrien sumar-se al debat d’una reforma serien: Popular, 134; Socialista, 84; Podemos 67; Ciutadans 32; en total 317. Possiblement pot comptar-se amb els 5 vots del PNB i varis del Grup Mixt. Encara si es despengés Podemos o Ciutadans la reforma podria ser aprovada per més de 210, que són els vots exigits per la Constitució. Sens dubte hi ha perills en el projecte de reforma (sempre els comporten) però en aquest moment són majors els que deriven de la falta de resposta a la crisi constitucional.

Share on Facebook2Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*