Balanç provisional en immigració i asil durant 2017 (II). Desaparició de la immigració de l’agenda política espanyola i notable atonia normativa, per David Moya

Profesor Agregado de Derecho Constitucional de la UB

En aquest segon blog de balanç de la política i gestió migratòria de l’últim any i mitjà en la Unió Europea i Espanya, centrem el nostre enfocament en l’àmbit nacional.

Igual que en anys precedents els anys transcorreguts des de 2011, la política migratòria i d’asil espanyola ha adquirit un perfil cuasi tècnic o de tipus gerencial, estacionada en un segon o tercer nivell entre les prioritats del Govern, per la qual cosa l’acció governamental ha resultat poc menys que invisible. És veritat que 2016 va ser un any marcat per la dificultat per investir al govern central, la qual cosa explica certa paràlisi legislativa, no obstant això, en funcions o investit, Mariano Rajoy porta ininterrompudament al govern des de desembre de 2011 imposant un perfil baix o d’índole més tècnica a aquesta àrea d’acció política, afavorit per l’atenció mediàtica que van atreure primer la crisi econòmica a partir de 2010 i posteriorment des de 2014 la crisi de refugiats. Com apuntarem en les conclusions, la qual cosa potser ha servit per mantenir allunyat el fantasma del populisme, potser no es pugui allargar en el temps i requereixi abordar reformes i reprendre l’acció política.

D’aquesta manera, la confluència d’una acció governamental de caràcter més gestor que polític amb una perllongada inactivitat parlamentària en la matèria han desplaçat el debat sobre aquestes polítiques públiques a altres àmbits, encara que les minories parlamentàries en l’oposició ja comencen a aproximar posicions al Congrés dels Diputats, com ha ocorregut per exemple, en una recent Proposició no de Llei sobre el sistema d’acolliment i reubicació de refugiats, adoptada amb el suport de PSOE, Podemos i Ciutadans, entre uns altres. Davant aquest perfil de gestió, els Tribunals segueixen sent l’instrument de control a determinades polítiques i accions del Govern, obrint-se fronts judicials compartits, com ha ocorregut ja sigui respecte de l’accés a la sanitat si bé amb escàs èxit (STC 131/2016), ja sigui respecte a les devolucions en calenta, aquesta vegada amb més èxit puix que la favorable STEDH NT and NA v. Spain de 3 d’octubre de 2017, que pot acabar jugant una notable influència sobre el Tribunal Constitucional que ha de resoldre sobre la possible inconstitucionalitat de la Llei Orgànica 4/2015 de Protecció de la Seguretat Ciutadana en aquest punt.

Al final de l’any, la situació dels CIE tornava a plantejar-se de nou com una qüestió no resolta, malgrat l’adopció fa pocs anys d’un Reglament dels mateixos. Reforma o clausura semblen ser les úniques alternatives en un debat amb posicions molt marcades i lectures cuasi antagòniques. Encara que existeixen diferències notables entre els diversos CIE, les instal·lacions, serveis i personal en moltes ocasions els CIES estan molt lluny del que haurien de ser i fins i tot en alguns casos les seves condicions són iguals o pitjors que les de les presons, per no dir que últimament fins i tot s’està tornant a habilitar presons (buides) a l’efecte de l’internament amb certa precipitació (presó de Archidona, 2017).

Mentre, les reformes s’acumulen, vam seguir esperant el Reglament de la Llei d’Asil incorporant moltes de les crítiques recollides en l’Informe Asil 2016 del Defensor del Poble i en la Proposició no de Llei d’octubre 2017 del Congrés, però també l’establiment de criteris compartits amb les CCAA en la distribució territorial dels refugiats, l’aplicació de l’anunciada i després decaiguda decisió governamental de la re-inclusió dels estrangers irregulars en el sistema de salut, o la reactivació del Pla i el Fondo d’Integració desatesos massa temps ja reflectint una certa despreocupació pel paper de l’Estat en aquest àmbit. En matèria de nacionalitat, i vistes les xifres de naturalizaciones, caldria seguir reflexionant sobre la millora del sistema d’accés i examen de nacionalitat, així com una major flexibilitat en els règims de 2 i 10 anys, que abans de la crisi va estar sobre la taula, caldria reprendre-ho per completar l’enfocament de “naturalización” que s’inicio amb el Pla de 2012-2013. Finalment, si aquestes són les labors pendents del Govern, ha d’assenyalar-se una preocupant ralentització de l’activitat normativa i planificadora també entre les Comunitats Autònomes en els últims temps, basti amb assenyalar que en la acutalidad amb prou feines tres plans d’immigració i integració segueixen vigents (Andalusia, Aragó i Castella-Lleó), amb el de Madrid en elaboració. Massa deures pendents ja per no merèixer una major atenció.

I això que no hem parlat de la necessitat, de començar a reflexionar sobre el conjunt del model de gestió migratòria i de refugi espanyol. Però les dades de 2017 llancen ja elements suficients com per començar a pensar en significatius canvis de tendència com per obrir una reflexió seriosa sobe això. Tornarem sobre això.

(*) Nota: el passat mes de desembre es va presentar a Madrid l’Anuari d’Immigració 2016-2017 editat per la Fundació CIDOB (disponible aquí), i del que l’autor d’aquest blog és co-director, moltes de les idees aquí exposades estan desenvolupades en la Valoració general que obre l’Anuari.

Share on Facebook1Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*